Hi ha comunicacions que requereixen ser comunicades per via “tradicional”. I és així.

El fenomen de la digitalització de les nostres relaciones, a través de missatges de Whatsapp, tuits, actualitzacions de Facebook, likes a Instagram, etc.. sembla que estigui narcotitzant els nostres codis de relació. La nostra manera de comunicar-nos en moltes situacions potser mai havia estat tan en entredit com ara. I sembla que no es millorarà en breu.

Disculpes per Whatsapp, notícies personals en un mur a Facebook, emoticons a missatges directes per Twitter ‘tancant temes’, emails més o menys extensos excusant-se d’alguna cosa o d’algú.. tot un nou llenguatge digital que està substituint poc a poc el llenguatge interpersonal insubstituïble en situacions que ho requereixen.

En digital podem anticipar, reforçar idees, fer recordatoris. Inclús en alguns casos, podem informar y realment comunicar. Però sempre en contextos que no necessitin tractar-se en un altre format més presencial o radicalment personal.

Hi ha comunicacions que porten una càrrega emocional (positiva o negativa) que no hauria de ser transmesa (de moment) per cap altre canal digital: mostres d’afecte, trencaments (personals o professionals), aspectes vitals pel nostre interlocutor, o qualsevol cosa que sigui realment important per l’emissor.

M’entristeix haver d’escriure aquesta reflexió, però ho faig a mode de denúncia perquè a cap de nosaltres se’ns escapin quins són els protocols comunicatius que hem de fer servir en cada cas.