Edició 3.733 (des del 27/09/2007)
Edició 3.733 (des del 27/09/2007)

Violència

Pau Vidal Escriptor i lingüista 05/10/17

Un parany verbal freqüent en l’àmbit dels jocs de paraules consisteix a aprofitar la polisèmia del terme viola, que designa tant la 3ª persona del present d’indicatiu del verb violar com el nom de l’instrument de corda. Aquesta mena d’homofonies no són rares en la llengua, però en aquest cas els orígens etimològics desmenteixen qualsevol lligam de parentesc: l’instrument, més o menys incert, sembla que provindria del verb occità viular, d’origen onomatopeic, mentre que la del verb és més clara: del mot tradicional llatí per designar la força, que és vis. No és gens estrany, car una violació és probablement l’acte de força per excel·lència (no en va el sinònim més comú de violar és forçar).

El terme violència, genèricament, en seria una mena d’evolució, perquè deriva d’un derivat. És nét de vis, per dir-ho així. Igual que el verb violentar. La distinció és pertinent perquè la proximitat entre violar i violentar podria arribar a crear confusió, per bé que no passa gaire sovint a causa de l’ús més aviat culte del segon. Violentar no és un verb que formi part del repertori de la majoria de parlants; si pensem en la primera accepció que en dóna el GDLC, “Constrènyer algú per la violència a fer alguna cosa”, segurament aquí la majoria faríem servir precisament el verb forçar, o tal vegada obligar. La qual cosa resulta curiosa, ben mirat, perquè a la vida són més freqüents les situacions en què ens violenten o violentem que no en què ens violen o violem.

Comprovem-ho amb un exemple concret. Els animals rabiosos que diumenge es van dedicar a estomacar gent que volia votar, què feien? Diccionari en mà (segona accepció: “Fer que alguna cosa cedeixi, s’afluixi, vèncer-ne la resistència per mitja de la violència”), violentaven. Ara bé: potser no us ha passat personalment, això que un primat armat amb porra us hagi trencat un braç, obert el cap o allisat les costelles. Millor per vosaltres. És més probable que us hagin entrat a casa a robar. Recordeu quina expressió vau fer servir per descriure-ho? Moltes víctimes explica que se senten “com violats”. És a dir, que quan la força bruta actua, especialment si és de manera arbitrària i injusta, contra la integritat d’un ésser humà, aquest tendeix a viure-ho com una violació, a experimentar un dolor més íntim i trasbalsador que no pas el de ser violentat (que generalment ens sona a un forçament de tipus més aviat moral o ideològic). Així doncs, no em sembla gens fora de lloc considerar un violador el monstre que diumenge li va trencar els dits a la Marta Torrecillas.

opinió; pau vidal

Més opinions de Pau Vidal