Edició 4.096 (des del 27/09/2007)
Edició 4.096 (des del 27/09/2007)

Vies de sang i fetge

Josep Campmajó Opinador i escriptor 24/09/14

Fa pocs dies, després de que el comboi deixés l’estació de Sils i prengués velocitat de creuer, el veí que viatjava de cara a mi, o jo de cara a ell, alçà el cap del llibre en notar que la locomotora reduïa empenta. Ens vam mirar amb un academicisme típic dels que acostumen a viatjar en tren i reconeixen el mínim desordre en el procés de transport. L’experiència ens va portar a mirar per la finestra just quan passàvem davant de dos mossos d’esquadra amb els braços plegats que parlaven sense gaire alegria amb un parell d’operaris de manteniment. La tafaneria, més que la curiositat, ens va enganxar el nas al vidre amb l’únic fi de copsar l’escena. Maleït vici llatí! Perquè, seguit a la presència dels conversadors, aparegueren els bocins d’un cos humà escampat sobre les pedres de la via. Primer un braç amb la mà oberta i un fragment de peu encara calçat. Un tors sense cap i un drap ocultant segurament una testa. El braç que faltava i la cama que primer es va separar del seu amo tancaven l’escena amb una lentitud majestuosa i críptica. El nostre vagó, resseguint la via oposada a la del fragmentat, va accelerar fins retornar a la velocitat programada. Però el nostre nas i el nostre seny seguien adhesivats al vidre fred de la finestra. Passats milions de quilòmetres vam recobrar la posició en el nostres seient. El meu company de viatge es va aixecar amb un impuls sobrehumà i va anar, com confessà sense vergonya a la tornada, a vomitar sis àpats seguits. Silenci absolut després de la confessió fins a l’estació de Passeig de Gràcia. Comiat amb un cop de cap, per dir-ho d’alguna manera.

La fascinació del que havíem compartit ens havia emmudit. I jo pensava amb el trauma del guerrer que torna del combat. I amb el sàdic que perd la consciència moral dels seus actes. I amb la fredor professional del metge forense o la de l’embalsamador. I seguia burlat pel dubte de saber si el que havia vist era el producte d’un guionista paranoic.

Vaig comprendre, aleshores, l’addicció que generen els llibres que expliquen històries de por, sang i fetge. Dels llibres que provoquen una dependència macabra del lector sense comprendre en què pensava l’escriptor. Recordava que pocs dies abans una nena de poc més de setze anys que tornava com jo a Girona llegia al meu costat “Ellas matan mejor: 50 crímenes cometidos por mujeres” de Francisco Pérez Abellán. I que en preguntar què llegia em mirà amb un somriure més perniciós que sensual i m’assegurà: “Un manual”.

No cal dir que vaig baixar un parell d’estacions abans del previst i vaig esperar pacientment dues hores el tren següent.

Josep Campmajóllibresopinió

Més opinions de Josep Campmajó