Edició 3.674 (des del 27/09/2007)
Edició 3.674 (des del 27/09/2007)

Sobre programació i participació

Jordi Duran i Roldós Director artístic de FiraTàrrega 07/11/15

L’accés a la cultura, a la cultura en majúscules, i no al simple i molt lícit entreteniment, és avui dia una cosa de ben pocs. És un fet que va molt més enllà del 21% d’IVA vergonyant que grava la producció escènica a l’Estat espanyol i que pot explicar-se si fem un simple cop d’ull a la complexió de la societat de la qual formem part.

Som més que homes, més que homes i dones, més que vells i velles, més que nens i nenes. Som més que blancs, som molt més que cristians -practicants o no-, o més o menys hereus de la moral cristiana que ha ordenat occident el darrer mil·lenni. Som molt més que les nostres capacitats físiques i mentals, som molt més que el lloc on vivim, que la nostra nació, la nostra cultura i la nostra llengua materna. Som molt més que el nostre patrimoni material, que la nostra educació, la nostra orientació sexual, la nostra salut i les nostres malalties. Som molt més que una única manera d’entendre el món. Som tot i res. Som diferents, cadascun de nosaltres.

L’activitat cultural amb què ens relacionem no és inclusiva. Els equipaments del país no són prou integradors, facilitadors de ciutadania, la casa de tothom. Si ens fixem en les cartelleres dels grans espais públics dedicats a la creació i a l’exhibició escènica, observarem que la seva programació no reflecteix, ni de lluny, la realitat social del nostre entorn, ni el que som avui, ni el que ens passa. Si a la província de Lleida, per exemple, una de cada cinc persones és nouvinguda, per què continuem entestats a produir espectacles escrits a occident per occidentals?

El teatre privat s’adreça bàsicament al mainstream i el teatre públic, quan no actua com a ens privat, vetlla de manera tímida per representar tothom, o bé per donar una oportunitat de qualitat a tothom. D’altra banda, l’omnipresència de l’home blanc madur avorreix. Davant i darrere dels escenaris i/o institucions. M’agradaria veure més espectacles signats o dirigits per dones, per joves de menys de trenta anys, per protestants, àrabs o jueus, o per persones amb altres capacitats ―i, en aquesta direcció, produccions ambicioses que incorporin col·lectius amb risc d’exclusió social al procés creatiu i se’ls entengui com a actiu artístic real.

No crec que els esdeveniments culturals públics o privats ―encara que els privats purs estan en tot el dret de fer allò que els vingui de gust― hagin d’incorporar a les seves programacions apartats dedicats a la diversitat pensats des del punt de vista del màrqueting tradicional. No s’han de presentar excepcions, ni obrir tantes finestres com col·lectius se’ns passi pel cap. Calen mirades panoràmiques. No construir barreres entre uns i altres i lluitar per asseure tothom a les nostres platees. És per això que no crec en les seccions ‘Queer’, els apartats ‘Kids’, els cicles dedicats a les dones, als immigrants o les pràctiques comunitàries enteses com a fet puntual o moda. Una programació hauria de poder néixer més enllà d’etiquetes convencionals i, si més no, aspirar a posar en escena la realitat calidoscòpica que habitem; inabastable, potser sí, encara que molt més rendible a nivell de formes i continguts del que ens tenim acostumats.

FiraTàrrega és un projecte complex que persegueix objectius ben diversos. Vetllem per l’estudi, l’estímul i la promoció de les arts de carrer. Som un mercat d’arts escèniques, un festival i una festa popular. També un projecte que darrerament vivia d’esquenes a la ciutat que l’acollia, als ciutadans que finalment el legitimaven i que sentien aquella festa que cada segon cap de setmana de setembre treia el cap pels carrers de la seva ciutat com un bolet, una acció organitzada per uns pocs que en sabien molt i que, a més, eren de fora. Crec fermament que, més enllà de les retallades, els festivals moren perquè la seva gent no els defensa. I si no són de la gent, doncs, quin sentit tenen?

És per això que des de 2011 s’inicia un procés que busca treballar de manera més propera als nostres veïns, un derrocament progressiu de la torre d’ivori en la qual des de feia anys hibernàvem isolats durant tot l’any, i la nostra activitat era menys visible i compartida.

Avui dia, Tàrrega és la seu d’un màster de creació en arts de carrer pioner en l’àmbit internacional. Una col·laboració entre FiraTàrrega i la Universitat de Lleida que converteix cada dos anys una ciutat de gairebé 17.000 habitants en un campus universitari. Dia a dia, els assaigs a l’aire lliure, l’anar i venir dels docents, l’energia dels alumnes que els aboca constantment a proposar activitats de carrer i compartir-les amb els vilatans ―sense anar més lluny, la promoció del 2015 acaba de posar en funcionament un festival dedicat a la creació en espais de restauració anomenat Brew Fest, i que ha estat tot un èxit local―, fan de la ciutat un bullidor que acosta la nostra tasca i el sentit de la cultura en general als locals.

A més, també podem dir que la ciutat compta amb un programa nou d’activitats culturals vinculat a FiraTàrrega que ocupa els mesos que van del març al setembre. Es tracta d’una oferta cultural que se suma a l’activitat municipal i que té com a principal objectiu obrir els processos de creació que acollim en residència a la participació ciutadana. La consigna és molt clara: els artistes no són marcians, l’art és útil i necessari.

El públic targarí no només té l’oportunitat de participar en un assaig obert i fer el seguiment d’una peça que s’estrenarà en el context de FiraTàrrega. També gaudeix d’un espai des d’on seguir de prop i fer-se seu el discurs d’un creador, coneixent-lo i relacionant-s’hi des d’una proximitat a la qual ni els uns ni els altres estem acostumats. Els membres de l’equip recordem amb especial afecte la primera edició del Programa de Suport a la Creació de FiraTàrrega (2011) i el fet que les primeres funcions de les companyies que van formar-ne part fossin plenes de targarins i targarines, espectadors que, aconsellats per un amic o amiga, acudien encuriosits a una o altra estrena, com la de La Veronal i el seu inoblidable Pájaros muertos. De mica en mica aquest fet ha passat a formar part de la normalitat del projecte.

D’altra banda, molts dels materials que acollim s’adrecen a les persones de la localitat en tant que actiu artístic. Intentem crear ponts de diàleg amb els nostres veïns que vagin més enllà de les figuracions o els voluntariats. De fet, es tracta d’una pràctica que té molt a veure amb les arts de carrer ―la forma d’art sobre la qual es construeix FiraTàrrega―, que pivota sobre dos punts essencials: l’espai d’exhibició i els espectadors, element completament actiu en l’espectacle.

En una primera fase, vam entendre l’obertura del projecte a la ciutadania a partir d’experiències de col·laboració amb escoles, entitats locals, associacions o grups de teatre amateurs de la zona. Ara bé, hi ha una sèrie de ciutadans, menys visibles, no associats, amb recursos limitats o edats complicades, als que sovint obviem. El treball amb aquests veïns resulta més difícil: és tracta d’un col·lectiu no-col·lectiu, no representat per cap president o interlocutor escollit per una junta.

També hem treballat amb persones en risc d’exclusió social i amb entitats municipals encarregades de vetllar per elles, com l’Associació Alba o l’OASIC. Som, del col·lectiu Amantis, o bé Close encounters of a different kind, de l’hongarès Martin Boross en són dos exemples ben clars. Experiències escèniques no instrumentalitzades que transcendien el fet terapèutic o integrador.

Un altre focus d’interès han estat les persones o col·lectius vinculats de manera estreta a un espai significatiu, com vam fer l’any 2012 amb el que havia estat la fàbrica de maquinària agrícola Cal Trepat i la companyia Amebeu Teatre. Precisament l’espai que compartim les persones que vivim o treballem a Tàrrega en tant que testimoni del que hem estat ―i, en conseqüència, som― és una de les altres grans obsessions del projecte actual. Volem llegir les traces del paisatge urbà i rural de la comarca de l’Urgell a partir de les històries plantejades per creadors d’arreu, oferir Fira rere Fira una Tàrrega diferent, tant als locals com als visitants.

Avui dia treballem per tenir en compte tot plegat, buscant un equilibri entre temes i formes, art i entreteniment, grau de risc i compromís o participació. Busquem ser capaços d’oferir experiències renovadores als nostres espectadors-actors, i millorar plegats. Val a dir que també ens equivoquem, tornem a començar i continuem. Res és segur ni per sempre. Treballarem fins que ens deixin o siguem capaços de continuar amb l’energia que es mereix la ciutat, el sector i la institució.

La nostra voluntat és contribuir al desplegament d’un projecte més inclusiu, que reflecteixi una feina compromesa, tan compromesa com ho són molts dels espectacles de carrer que programem. Les arts de carrer són sinònim de celebració i festa, però també de trobada entre ciutadans que discuteixen, a partir d’un determinat material artístic, una sèrie de preocupacions. Entenem l’art com un motor de canvi, com un espai de millora social, i la industria cultural com un espai de negoci capaç de crear espectadors a partir de pràctiques inclusives.

arts de carrerciutadansfira tarregaJordi Duranteatre

Més opinions de Jordi Duran i Roldós