Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

I si tots animem, guanyarem!

Denis Pereta Comunicador 360º 19/03/14

Dissabte 1 de febrer. El rellotge indica una mica més de dos quarts de sis i el marcador de l’estadi dona un gol d’avantatge al València. Els jugadors xes venen de capgirar el resultat d’un partit, que se li acaba de posar ben difícil al Barça. Els blaugranes veuen com se’ls hi estan complicant les coses, quan desprès de la primera mitja hora de partit, tot semblava que seria res més que un tràmit. L’arbitra xiula el final del partit. El Barça ha perdut a casa el seu primer partit des d’abril de 2012.

No entraré en cap mena de valoracions esportives i tècniques, però m’agradaria compartir amb vosaltres una sensació que aleshores aquest dia em va envair. Un sentiment de “què està passant aquí?” em va penetrar quan veia com encara amb més de deu minuts per jugar, les grades del Camp Nou es començaven a buidar. I mira que, en els últims vint i cinc anys, sense ser soci del club, vaig tenir el privilegi de poder assistir (gràcies a la generositat d’una gent magnífica) a autèntiques escenes de comunió entre l’onze blaugrana i la seva gent. Però aquell dia, res de tot això i no ho vaig entendre. No vaig copsar com l’exigència, que sempre ha caracteritzat l’afició blaugrana, s’havia pogut transformar en menyspreu. No trobo just que es pugui menystenir tant, uns jugadors qui ni fa dos anys enrere omplien els seguidors del Barça de felicitat. Val que el club està passant per un període convuls tan al nivell tècnic, com institucional, però d’aquí a tenir tanta poca memòria, em resulta complicat comprendre-ho. Potser estic parlant només d’una minoritat, però no m’ho explico. “Que vull evitar les cues de trànsit”; “que demà treballo i m’aixeco d’hora”… D’acord, però quina excusa haguessin pogut donar, aquest dia quan el partit es jugava a les quatre de la tarda?

Jo crec sincerament, que molts d’ells van al camp perquè sí, però sobretot no saben perdre. I si de debò, aquesta gent l’hi agradés el futbol i la competició, es recordaria potser que justament el Camp Nou és un d’aquest camps on pot passar qualsevol cosa en dos minuts. Que li preguntin a l’Oliver Khan, mític porter del Bayern de Munich, aquell dia de maig de 1999, quan va encaixar dos gols en tan sols 2 minuts i on el seu somni de guanyar la seva primera copa d’Europa es va esvair en un no res.



Més opinions de Denis Pereta