Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

Por

Pau Vidal Escriptor i lingüista 01/10/15

Mostra de la fragilitat de les llengües petites davant els grans devoradors és que d’aquelles pel·lícules d’éssers sobrenaturals o de situacions angoixants que ens tenen amb l’ai al cor ara en diem pel·lis ‘de terror’ en comptes de pel·lis ‘de por’, que n’era la denominació tradicional. Com si el terror fos més paorós que la por mateixa.
Però la campanya presumptament acollonidora dels poders fàctics hispànics (govern, església, banca i el sursum corda) al llarg dels últims mesos no se’ns ha acudit anomenar-la ‘campanya del terror’ perquè en efecte hauria semblat més de ciència-ficció del que ja ha estat. Por prové d’un terme llatí molt curiós: pavor. Curiós per dos motius: un, perquè ens resulta molt familiar, fins al punt que segurament molts el donaríeu per bo, pensant-vos, equivocadament, que figura al diccionari (i en canvi l’antiga variant italianitzant paüra, rotundament desconeguda, sí que hi és admesa); i dos, pel significat: el verb pavere significava ‘tremolar’. La qual cosa va donar origen al parent més pintoresc de la família, paviment, que rep aquest nom per causa de la vibració que es produeix a terra quan s’hi pica fort per aplanar-la.
La por té com a objectiu espantar, i a fe que ho aconsegueix sovint perquè els fills i compostos d’aquest verb conformen la majoria de la família: espantadís, espantaocells, espantall, espantós, espanta-sogres…) Però en canvi no ha aconseguit popularitzar el sinònim d’un dels barbarismes més profundament arrelats a la llengua: susto. Espant, igual que esglai, només funcionen com a termes literaris, a diferència d’ensurt, que sí que ho ha aconseguit a mitges.
Expliquen els entesos que a Escòcia l’argument de la por (centrat en les pensions) va ser el que va acabar decantant el vot negatiu. Potser alguns escocesos no estaven avesats als espaordidors papus britànics, però aquí, com que fa tants anys que ens fan “uuhh!”, ha acabat passant el pitjor que li pot passar a un frankenstein estatal: que per comptes de por faci riure. Així, a còpia de sentir-la cada vegada més grossa, hem passat de ser un poble poruc a quedar-nos impàvids davant l’anunci apocalíptic de torn, la qual cosa podria ser una manera de tancar el cercle etimològic, perquè impàvid i impavidesa són els únics derivats que conserven la fesomia del pavor original.
Ara ja fa l’efecte que l’únic que tremola són els fonaments d’un Estat basat no en l’interès comú sinó en la consideració que els ciutadans poden ser tractats com a infants que es pixaran a sobre tan aviat com els esporugueixis amb una ganyota. (AMIC)

acpgAMICopinióPau Vidalsies.tv

Més opinions de Pau Vidal