Edició 3.705 (des del 27/09/2007)
Edició 3.705 (des del 27/09/2007)

Paraparèmia al país fundacional

Ricard Planas Director de la revista Bonart 07/09/17

“La cultura és la institucionalització d’obres de tota mena, i diríem que la literatura i l’art sempre són contraculturals, anticulturals, infraculturals. La poesia i l’art, però, indefectiblement, acaben sent cultura. Per això, cal esgrimir la idea que tothom és poeta i artista (no pas que “tothom ho pot ser”, sinó que “tothom ho és”) i que tot, qualsevol cosa, és poesia i art.” Heus ací una lúcida definició del poeta Carles Hac Mor, que sempre ens va interrogar i que va crear del no-res la paraula paraparèmia, un concepte humorístic i juganer. El definia com “un refugi contra el pensament, contra la lògica i contra la coherència immanent al logos”; jo hi afegiria, un logos que, si bé és necessari en alguns estadis, acaba capant la creativitat, en el benentès que el logos s’acabi aplicant; com diuen, el sentit comú és el menys comú dels sentits. Així doncs, necessitem inocular paraparèmia, variables ignotes i noves, al sistema cultural i social del país per reviure’l de la grisor de l’estancament. I és que, després d’una etapa profitosa i també suficient d’un any –com a assessor a la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya–, he evidenciat que l’esperit de la Mancomunitat de Catalunya de fa 100 anys –una institució de la qual es va commemorar el centenari sense pena ni glòria, tapada sota la marabunda del tricentenari– i l’estructura de funcionament que es va fixar en l’època del conseller Max Cahner, amb alguns retocs destacats, continuen sent el nucli fundacional de la nostra manera d’organitzar-nos en les institucions públiques culturals en ple segle XXI a Catalunya. Encara no s’han, ni de bon tros, tancat temes evidents que la mancomunitat va dibuixar i que, en alguns casos, ja queden sobrepassats i obsolets per la dinàmica vertiginosa dels canvis socials i culturals de l’actual segle. També es posa radicalment de manifest la manca de debat intern profund –tot i haver engegat plans integrals de tota mena, molts dels quals només són instrumentals i no fonamentals– i la manca d’ambició política –i parlamentària– en la mateixa mesura que la tímida coordinació entre els agents culturals i ciutadans per posar tot aquest relat al dia i pressionar de manera més estructurada i coherent per assolir-ho. Mancomunar temes tant de base de país com són la xarxa de biblioteques i de museus, per exemple, és quelcom que, si bé s’ha començat a fer gràcies a la clarividència de persones arrauxades, a hores d’ara encara està pendent. Una tasca que també depèn de les diputacions –algunes amb millors intencions que d’altres– i dels ajuntaments, no tots alineats com caldria o, simplement, sense la visió estratègica que superi els seus marcs competencials.

I també, evidentment, manca pressupost per fer creïble aquest discurs (el 2% anhelat en la cultura dels països civilitzats, quan tot just estem al 0,7%); de fet, malgrat la gent que treballa de manera dedicada i professional, pressupostàriament no existeix la conselleria de Cultura. És una espècie d’institució de ficció que, malgrat tot, té un simbolisme incontestable. Una llei de mecenatge no seria sobrera, tot i que no és la panacea per arreglar tota la maquinària, ja que només ajudaria una part del sector. I és que de mecenes ja n’existeixen, potser caldria coordinar-los com una segona Generalitat que ja són, i veure com exerceixen el tan anhelat reequilibri territorial. Una dada: els grans equipaments nacionals i les grans urbs i àrees metropolitanes, a causa de la concentració de la població i de les polítiques que ho han incentivat, reben un 80% de la inversió del país en l’àmbit pressupostari.

I ja per acabar; jo crec en el debat clau de la cultura, la seva dimensió social. Durant la meva estada al departament he insistit en el tema. A grans trets, la cultura és social per naturalesa, fa o tendeix a fer d’ascensor social i ajuda a transformar realitats depauperades, tristes o obsoletes. En aquest petit gran país que cohabitem és simptomàtic saber alguns indicadors de civilitat negatius, com ara que un 60% de les persones no entren mai en un museu, que un 80% dels visitants de museus són turistes –bàsicament a Barcelona– i que els mateixos estudiants de belles arts són els primers de no anar-hi. Crisi de model?, crisi del que s’hi proposa?, crisi en l’educació de les arts?, crisi dels valors socioculturals? Per més inri, tendim a afrontar conceptualment el model social de la cultura pensant només en les mateixes persones del sector o, per acabar-ho d’adobar, emprant termes tan antisocials com per exemple públics, consumidors, quotes… Parametritzar està bé, però hi ha intangibles inquantificables. Potser aquests mots són la plasmació que anem a captar persones amb un nihilisme reactiu (escèptic, acomodatici, pessimista) més que voler seduir persones, massa humanes, que viuen o s’interroguen amb la cultura i que són de nihilisme positiu (combatiu, vitalista, creador). No som consumidors, ni un número més en un compte d’explotació, som agents transformadors, cadascú de nosaltres, que redimensionem el cosmos i les cosmovisions íntimes, ni que sigui amb un únic gra de sorra, per pertorbar el nostre entorn. Això segur que ho aconseguirem, ara que ens toca repensar un nou país, apel·lant a la paraparèmia.

Enllaços:

http://www.ricardplanascamps.cat

http://www.bonart.cat/

 

 

 

opiniópaísricard planas

Més opinions de Ricard Planas