Edició 3.501 (des del 27/09/2007)
Edició 3.501 (des del 27/09/2007)

Paciència

Núria Martí Constans Professora i escriptora 08/05/15

Fa dies que corre per la xarxa una reflexió de Meryl Streep en la qual explica que, a aquestes alçades de la vida, ja no té paciència per a actituds cretines. També trobareu la cita a youtube, il·lustrada amb fotos de l’actriu per fans diversos: el pensament de La dona del tinent francès ha tingut molt d’èxit.

La declaració de l’Streep fa venir ganes de dir “Sí, senyora, totalment d’acord”. Arribats “nel mezzo del cammin di nostra vita”, estem cansats i no tolerem arrogàncies ni mentides ni ineptituds. No tolerem, per exemple, que el professor de primària del nostre fill ens enviï un missatge ple d’errors ortogràfics (tan greus com escriure ja per hi ha). No tolerem que una assegurança es negui a pagar una indemnització per accident totalment merescuda. No tolerem que un metge ens digui que això que tenim no és mal que mata, que no ens queixem i que tant de bo que tinguéssim un tumor ben gros perquè l’operaria i ja està. Per posar només tres exemples ben diferents de la selva obscura en què es pot convertir a vegades la vida.

No ho tolerem i ho denunciem. És clar que pot passar que la directora del col·legi del fill ens digui que no hi pot fer res (la mestra ha passat oposicions), que l’assegurança aprofiti un buit legal per sortir-se’n sense haver d’esquitxar i que el metge bàrbar continuï exercint, tot i els seus maltractaments verbals. Delinqüents menors. O sigui que, si estem frustrats, o ens pintem les ratlles de guerra a les galtes o toca carregar-nos d’aquella paciència que hem dit que havíem acabat, i pit i fora.

A vegades ni tan sols podem denunciar. Se m’acut que una mare amb canalla a càrrec no rebutjarà una feina, per malament que hi estigui (ei, mentre no arribi la sang al riu i a vegades ni així) perquè la mainada ha de menjar, i un malalt que no es pot pagar un metge millor aguantarà barbaritats. L’Streep és de les poques actrius que, passada la seixantena, tenen vida laboral a Hollywood. Està esplèndida i treballa rebé, és de justícia reconèixer-ho. Però és per això, perquè continua fent pel·lícules tot i ser una dona granadeta (i perquè ja ha superat els moments crítics de la seva carrera), que es pot permetre no tenir gota de paciència i anunciar-ho. Si hem de callar i per postres no tenim paciència, tindrem, com a mínim, una úlcera a l’estómac. Que no ens toqui, si us plau, el metge bàrbar.

cinemanúria martíopinióSiesTV

Més opinions de Núria Martí Constans