Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

Les febleses de la fortalesa Europa. De Lampedusa a França, passant per Ceuta i Melilla

Jordi Font Agulló Director del Museu Memorial de l’Exili 08/04/14

Aquestes darreres setmanes han ocorregut alguns fets que, sens dubte, posen sobre la taula les febleses del model europeu actual. Un projecte que es va cuinar en les altes esferes i que, a mesura que s’està posant en pràctica, s’està fent palès que cada vegada més s’allunya d’alguns preceptes –democràcia, llibertat, drets humans– que van ser utilitzats com a instruments legitimadors; és a dir, com una mena de parets mestres de l’edifici reconstruït després de la Segona Guerra Mundial i que s’hauria consolidat quan la Guerra freda es va esvair del vell continent.

Tanmateix, malgrat l’avenç que ha comportat en alguns aspectes el procés d’integració europea –pensem tan sols en els anys de pau en comparació amb abans de 1945 –, l’edifici resultant d’unes polítiques exercides per una elit situada a molta distància dels interessos de la majoria dels ciutadans ha esdevingut, no una casa del poble per als ciutadans del món, sinó una fortalesa closa en ella mateixa. Es tracta, doncs, d’un replegament que garanteix momentàniament la supervivència d’un model pervertit i que, alhora, conté en el seu interior molts elements autodestructors. Tant és així, que s’albira, i de fet n’hi ha prou indicis, un relegament de valors fonamentals com la democràcia i els drets humans. Respecte a l’altre valor clau, la llibertat, aparentment continua sent la columna vertebral del projecte, sempre que permeti algunes distincions. Una cosa és la lliure circulació de capitals i mercaderies i l’altra és el lliure trànsit de les persones. Al cap i a la fi, una limitació massa egoista que resta credibilitat a la bona voluntat del projecte i que comporta molts efectes nocius.

Recentment, hem tingut dues mostres ben eloqüents de la regressió que pateix el projecte. Europeus com som, hipotètics defensors dels drets fonamentals dels ciutadans, ens hauríem de preguntar com és possible el que està succeint a Lampedusa, Ceuta o Melilla. Les desigualtats al planeta són enormes i el remei no són tanques de quatre metres farcides de fulles d’afaitar, ni tampoc l’obertura de centres d’acolliment que s’assemblen cada vegada més a camps de concentració. És clar que no hi ha solucions màgiques enfront de tanta complexitat, però la repressió i l’abandonament dels delmats de la terra és només un pedaç sense futur. La recepta autoritària no evitarà l’obertura d’escletxes en la fortalesa. S’hauria de començar a pensar en aquests països generadors de migrants com a possibles cooperadors en igualtat de condicions i no pas com a territoris d’on en podem extreure el màxim profit, sobretot recursos naturals i mà d’obra barata.

L’allau migratòria no s’aturarà, és gegantí el grau de desesperació i alhora nosaltres mateixos hem creat una imatge irreal d’Europa com a terra de promissió. Qui no voldria viure en un lloc ple d’oportunitats! La realitat no és ben bé així i dins de la fortalesa abunda la precarietat, la pobresa i la inseguretat. Unes xacres les víctimes principals de les quals en són les classes populars. En altres paraules, un magma que l’integren treballadors que han perdut la feina o que viuen en una incertesa perenne, i també tots aquests nouvinguts que han topat amb l’ingrata quotidianitat. Davant d’aquest context, les opcions polítiques concebudes com a tradicionals –socialdemocràcia i socialcristianisme– semblen no tenir-hi cap resposta. Estan massa pendents del dictat neoliberal de les elits econòmiques europees i mundials. A França, a les darreres eleccions municipals, franges rellevants de les classes populars desvalgudes van optar, equivocadament, no per una nova alternativa política, sinó per l’autoritarisme i el racisme disfressats d’antipolítica. Es tracta de l’avís d’un incendi que encara som a temps a apagar i, per això, ens calen polítiques serioses que es fonamentin en la solidaritat, la cooperació i en la creença ferma que la preservació dels drets humans és universal i afecta tothom per igual.

Drets HumansexiliInclusió socialLampedusamigració

Més opinions de Jordi Font Agulló