Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

L’artista com espectador

Eudald Camps Crític d'art 02/07/14

En l’allargassada era digital que ens ha tocat viure, la desmaterialització de l’obra d’art és un fet de conseqüències encara només imaginables. A Joan Fontcuberta, que vindria a ser el nostre fotògraf de capçalera, no sembla que l’amoïni massa una revolució silenciosa que ell, afinat esteta com és, certifica amb sorprenent seguretat: «Vivim en les imatges —li vaig sentir dir no fa massa—, vivim en unes imatges que ja no són representacions sinó llocs que habitem». Curiosa paradoxa: ha hagut de ser la tecnologia digital i la seva fractura entre imatge i suport, entre informació i objecte, la que convertís les fotografies en «llocs» més que no pas en «objectes», en topografies immaterials on projectar unes existències cada vegada més virtualitzades i, és clar, més allunyades dels vells conceptes aplicats a la veracitat del mitjà. «La fotografia esdevé, avui dia, informació en estat pur, contingut sense matèria amb un poder de fascinació que haurà de regir-se per altres factors. Qüestions de sentit predominaran sobre qüestions de representació», concloïa el flamant guanyador de la darrera edició del Premi Hasselblad.

Amb tot, el diagnòstic de Fontcuberta —ja hem dit que era com un metge de capçalera— passa per alt una pèrdua de conseqüències, en aquest cas, ni tan sols imaginables: si la fotografia es converteix en un lloc on «vivim», aleshores deixem de ser espectadors de les imatges. Ni més ni menys: ser espectador —l’observador encarnaria la versió compromesa del que només mira— implica distància. Des del centre és impossible percebre la totalitat del centre. Terrible.

Per tot això, la proposta que Pep Iglésias presenta a Les Bernardes de Salt és molt més que un grapat de fotografies de l’escultura de la «nena» de la Plaça de la Constitució de Girona i de totes les circumstàncies que, dia rere dia, l’atabalen: és una acte de resistència enfront de la tirania de l’antimatèria. N’hi ha prou mirant, explica el mateix Iglésias, per adonar-nos de l’enorme dificultat que comporta ser espectador. En aquest sentit, cada imatge obtinguda pel gironí satisfà la cèlebre equació de Barthes segons la qual «la Foto és literalment una emanació del referent». De manera anàloga, m’hauria agradat que Iglésias encara fos més radical i s’hagués tret de la màniga un munt de daguerreotips positivats sobre gelatina de plata: aleshores l’espectador que porta incorporat es transmutaria en alquimista i, al mateix temps, la fotografia en «Imago lucis opera expressa», és a dir, imatge revelada, sortida, exprimida —com el suc d’una llimona— a través de l’acció de la llum i fixada després sobre els halurs de plata. La relació entre les imatges i les coses perpetuada per aquest gest, seria umbilical.

FontcubertafotografiaJa en tinc proules bernardesPep Iglésias

Més opinions de Eudald Camps