Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

L’arma més potent

Núria Martí Constans Professora i escriptora 09/11/15

Imaginem que com a humans que som patim un mal –sigui dolor lumbar, abdominal, toràcic o cranial– que ens empeny cap al departament d’urgències d’un hospital. Déu no ho vulgui. Imaginem que després d’esperar un temps lent ple de trànsit de malalts i acompanyants, ens fan passar a un box. Que ens visita una doctora, ens fa preguntes i ens demana unes proves. Com que segur que, essent humans i no pas éssers invencibles, ens ho podrem imaginar fàcilment, continuem. La doctora surt del box i al cap de no res vénen dues infermeres que ens han de punxar. Una és més tímida que l’altra. La noia es veu una mica aclaparada, tensa, gairebé nerviosa. És la seva primera vegada. Potser la segona. Com a molt la tercera. La companya superentesa li encarrega la feina i la deixa sola. La tímida punxa. No hi ha sort. On és la vena? Hi torna més amunt del braç. Res. La vena és juganera i s’amaga. La noia es disculpa i va a buscar la súper. I tornen. Al tercer intent –la tímida s’ho mira– la vena apareix per art de màgia i és caçada.

Ara imaginem que el dolor que ens ha empès a contracor a visitar el soterrani de les tortures ha aparegut una setmana després que passéssim per quiròfan. Amb l’agulla clavada al canell i la súper encara remenant-hi, se’ns humitegen els ulls. Com a humans que som no ho podem evitar. La súper s’enfada, apuja el to de veu, recrimina, jutja. Uns altres humans que es preocupen s’esperen rere les cortines del box. La súper surt. Altiva, fa el comunicat: “Està molt nerviós” (o nerviosa, no discriminem). “L’hem hagut de punxar tres vegades”. Repetim-ho ara i aquí per si, amb el parèntesi, no ha quedat clar. “Està molt nerviós. L’hem hagut de punxar tres vegades”. Se’ns escapa un hòstia. La súper, a més de súper, és manipuladora. O és que potser és molt amiga de les agulles però no gaire d’estructures sintàctiques. Perquè aquest ordre, en absència de conjunció i sense un context aclaridor, estableix en primera instància una vinculació semàntica de conseqüència que traeix els fets.

Si no l’hagués mogut un afany d’autoprotecció, la súper hauria dit: “L’hem hagut de punxar tres vegades. Està molt nerviós”. I si el seu domini de la llengua li hagués fet considerar que fins i tot així podia haver-hi ambigüitat, que no hauria pas anat errada, si hagués tingut només una mica de ganes de sinceritat, podia haver fet ús de nexes. Tenia a l’abast perquè, de manera que i d’altres, deixant de banda que la perífrasi d’obligació tampoc és encertada. Però no. El cervell humà té mecanismes de defensa automàtics. I admetre els errors costa. Queda demostrat que l’ordre sí que altera alguna cosa i que el llenguatge és l’arma més potent que tenim com a humans que som.

catalànúria martíopinióSiesTV

Més opinions de Núria Martí Constans