Edició 4.096 (des del 27/09/2007)
Edició 4.096 (des del 27/09/2007)

La responsabilitat dels mitjans de comunicació

Lluís Costa Professor Titular / Departament de Filologia i Comunicació de la UdG 27/08/14

Des d’un punt de vista informatiu, l’estiu del 2014 ha estat vertiginós i farcit d’arguments noticiables. Si en fem una lectura essencialment local, és evident que a Catalunya, el desenvolupament del procés nacional i el cas Pujol han condicionat poderosament les agendes mediàtiques i polítiques. Sens dubte, tot plegat ha agafat desprevinguts i deslocalitzats els tertulians i opinadors habituals que es trobaven en període de vacances. No obstant això, la ciutadania cada vegada necessita menys els “interpretadors” de la realitat i exigeix més poder disposar d’informació rigorosa i contrastada.

El darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques del mes de juliol, fet públic el mes d’agost, constata que la preocupació dels ciutadans creix per la situació econòmica, i per la corrupció i el frau. Podem prescindir dels “interpretadors” oficials de la realitat, però els que venim de lluny (“d’un silenci antic i molt llarg”), ens costa certificar la defunció de la política, en el sentit més tradicional del terme.

El caràcter d’aparell, de burocràcia, de nomenclatura, de casta, que defineix l’activitat dels que, en paraules de Max Weber, “viuen de la política” i de la política han fet el seu ofici, han propiciat que la ciutadania no vegi en ells la solució dels seus problemes, sinó la constatació de que són part dels seus problemes. I aquí, malauradament, no es poden fer massa distincions. Els polítics de dretes i d’esquerres acaben per tenir interessos de classe que en les parts més fonamentals resulten comunes, atès que tots formen part de l’establishment, del sistema de privilegis.

La partitocràcia, de la qual la socialdemocràcia en forma part, estimula la creixent frustració del ciutadà sobirà, constitueix un instrument per a ulteriors degeneracions de la democràcia parlamentària, és a dir, per a una més radical sostracció del poder al ciutadà. Resulta massa evident el desastre social provocat per la deriva dels privilegis sense fre i pel domini sense control ni contrapès del liberalisme salvatge.

La crisi ha generat incertesa davant del futur; la por, i sobretot la indignació, ha provocat que la ciutadania se senti profundament defraudada i cerqui solucions, en principi, molt radicals. El temor d’un futur ple d’inseguretats i fragilitats econòmiques i laborals adquireix fàcilment els trets de l’”altre”, de l’immigrant que ens “roba” el treball. Però, si l’immigrant ens pot “robar” el treball és només perquè accepta salaris més baixos. Però, l’esquerra ha procurat penalitzar mai als empresaris que utilitzen a immigrants amb salaris més baixos? Els partits polítics, –els d’esquerra inclosos– han arribat a acceptar les invencions financeres més “tòxiques” i no han fet res per acabar amb els paradisos fiscals o el secret bancari. Però, i la responsabilitat dels mitjans de comunicació? En la nostra societat aquests mitjans són bàsics, ja que una opinió pública ben informada hauria de constituir l’antídot a les injustícies i a la corrupció. La forma més elemental de poder la trobem en la capacitat de modelar la ment humana i en aquest context els mass media disposen d’un protagonisme primordial.

Però, malauradament, s’ha evidenciat que els grans mitjans de comunicació formen part del sistema, i per tant no és d’estranyar que hagin silenciat sovint, i ens ho ha recordat Albert Sáez aquest estiu en un article publicat a El Periódico, alguns temes que han propiciat la corrupció, com ara els excessos de l’obra pública o la despesa farmacèutica, per citar un parell d’exemples ben significatius. En aquest context és molt convenient i saludable la lectura del llibre Papel mojado. La crisis de la prensa i el fracaso de los periódicos en España, publicat pel col·lectiu Mongolia l’any 2013 en l’editorial Debate.

Exigim als mitjans de comunicació que exerceixin les seves responsabilitats i que, en conseqüència, contribueixin a donar veu a la ciutadania, a la vigilància dels governs i a difondre els valors democràtics.

 

Albert Sàezlluís CostaMax Webermitjans de comunicacióopinióUdG

Més opinions de Lluís Costa