Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

La fascinació i la banalització dels mots. El cas del nazisme

Jordi Font Agulló Director del Museu Memorial de l’Exili 04/02/14

A causa dels debats encesos que colguen el nostre present, darrerament, per tal de desqualificar l’adversari, ha esdevingut habitual titllar-lo de nazi, feixista o totalitari. Així, mots com els esmentats, impregnats d’una significació històrica molt marcada, són emprats alegrement en contextos i disputes que tenen molt poc o res a veure amb els fets i períodes històrics que els van originar i que, d’alguna manera, avui, ens serveixen per definir-los. Sovint també és fàcil percebre que qui utilitza aquests mots en clau d’insult i ofensa té unes actituds i uns antecedents que, amb freqüència, l’emparenten amb la violència verbal i la intolerància que van caracteritzar els règims feixistes del passat recent. Sens dubte, una paradoxa gens innocent.

Actualment, s’ha arribat a tal punt de frivolitat que persones o col·lectius que han estat víctimes del nazisme advoquen, amb raó, per la condemna judicial de qui utilitzi de manera banal aquesta terminologia. És innegable que darrere aquest vocable hi ha una història de brutalitat i criminalitat sense parangó i que, en conseqüència, quan al debat públic hi apareix el substantiu nazisme o l’adjectiu nazi hauria de prevaldre la consciència i el coneixement del que va comportar aquella ideologia. El pitjor, però, rau en el fet que els pervertidors de mots habitualment tenen aquest coneixement i actuen igualment amb mesquinesa i cinisme.

Tot amb tot, tampoc no seria pertinent sucumbir a la sacralització del mot fins a l’extrem que perdés la seva capacitat explicativa. És a dir, que es convertís en quelcom intocable. Nazisme, de la mateixa manera que Holocaust o Shoah, no ha de ser una paraula congelada arran de la utilització perversa que se’n fa en el present. L’errada seria situar-la en el terreny del mite, encara que fos un mite negatiu. Explicar, comprendre –que no és el mateix que aprovar o justificar– ens pot ser profitós per evitar recaure en situacions similars i, alhora, erigir una pedagogia democràtica per al present que neutralitzi els mals usos o les apologies explícites o encobertes de polítiques o conductes totalitàries.

Aquests abusos desmesurats del mot nazisme en bona mesura s’expliquen per l’arrelament cultural de l’experiència totalitària al món Occidental. Susan Sontag, en alguns dels seus comentaris crítics dels primers anys setanta, es va referir a la força de la fascinació i de l’erotització del feixisme/nazisme malgrat els desastres que havia produït. Sens dubte, l’escriptora nord-americana tenia raó. Resulta prioritari conèixer i divulgar la veritable naturalesa del nazisme per tal d’evitar aquesta banalització a la carta segons els interessos o objectius. Els gestos pedagògics són, per tant, imprescindibles. En aquest sentit, per exemple, la commemoració, el passat 27 de gener al Museu d’Història dels Jueus de Girona, del dia oficial de la Memòria de l’Holocaust es va inscriure en la tasca lloable de contrarestar l’aprofitament indigne i irresponsable d’esdeveniments ocorreguts en èpoques que ens han precedit. Hi ha qüestions que no admeten concessions.

HolocaustJueusMUMEmuseu exiliNazismeSusan Sontag

Més opinions de Jordi Font Agulló