Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

Identitat, emigració i mitjans de comunicació

Lluís Costa Professor Titular / Departament de Filologia i Comunicació de la UdG 18/10/14

Avui més que mai es confirma una realitat que ja intuíem: el sentiment identitari català s’intensifica en la mesura que la conjuntura política espanyola es manifesta més hostil als interessos generals de Catalunya. Ara bé, cal considerar que la identitat contemporània és una construcció essencialment cultural i històrica que pot despertar passions i actituds que naveguen en aigües dominades pel sentiment. Amb tot, la Catalunya del primer quart del segle XXI no és la Catalunya de la Renaixença, ni tampoc la Catalunya republicana, ni tan sols la Catalunya que va sorgir d’aquell procés, aparentment modèlic però cada dia més discutit i sospitós, que es va anomenar Transició Democràtica. La gent que habitava aquelles Catalunyes tenia una mobilitat social i geogràfica molt baixa, tota persona ocupava, en general, un lloc sabut i jugava el seu paper determinat.

Actualment, la lògica del mercat capitalista ha dibuixat noves realitat socials: en el marc de la globalització econòmica els moviments migratoris han construït la imatge d’un nou món, que bascula entre l’opulència d’unes classes dominats –sovint, beneficiades pel poder invisible que controla i domina les estructures polítiques i econòmiques– i les classes subalternes que malden per la més elemental supervivència.

És en aquest context que es desenvolupa el concepte d’”hibridació cultural”, en el sentit que la identitat no és quelcom inamovible, sinó que l’hem de considerar tal i com proposa el filòsof alemany Jürgen Habermas, com un projecte en construcció. La globalització es caracteritza, des d’un punt de vista cultural, per haver facilitat la universalització de les relacions entre els pobles. Es dilueix la mirada única i etnocèntrica, per a donar pas a noves formes culturals i a noves dinàmiques que conjuguen la realitat global amb la local. La mirada i la diagnosi del fenomen és moderadament optimista: la cultura es va construint a través de la interacció social i de l’ús dels mitjans de comunicació.

Els mitjans de comunicació actuen, doncs, com uns poderosos elements de consolidació d’una identitat cultural i com a veritables actors socials. La seva funció va molt més enllà de reflectir la realitat, i es converteixen en constructors socials. Participen de manera activa en l’elaboració de l’espai i del temps social, en la forma d’establir les relacions culturals i les formes de representar-les.

El concepte d’identitat cultural, ètnica o nacional, en temps de globalització, permet qüestionar visions essencialistes i estàtiques i obre espais de dinamisme, en constant reelaboració. El concepte d’assimilació o destrucció de la identitat perd consistència en favor del concepte d’integració d’altres cultures a la pròpia del país.

Els mitjans de comunicació haurien de defensar amb decisió i fermesa la realitat intercultural, assegurant la cobertura d’espais i definint la identitat dels productes com a reclam i com a manera de propiciar la participar en règim d’igualtat en el context global. Els mitjans de comunicació han de jugar un paper decisiu com a factor de cohesió i de creació de noves relacions socials, també en l’era de la globalització i de la revitalització de la realitat local. I, sobretot en aquesta època en què les migracions augmenten de manera significativa en quantitat i varietat, com a conseqüència, com hem apuntat més amunt, de la feblesa i flexibilitat del mercat laboral, que propicia promiscuïtats no exemptes, a voltes, de conflicte.

Predomina la idea que el mestissatge cultural i la transculturació comporta un risc per el ciutadà: la pèrdua de les seves referències històriques d’origen i la reorganització en un sistema relativament uniforme. Evidentment, aquest no ha de ser l’objectiu. La nova Catalunya que volem construir ha de saber edificar ponts entre el passat i el present.

 

catalunyaEmigracióllengualluís CostaMirjans de comunicacióUdG

Més opinions de Lluís Costa