Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

Hoy es primavera

Cris Juanico Músic 11/04/14

El micromecenatge o crowdfounding és un sistema de cooperació molt senzill que perment a qualsevol creador de projectes (professional o no) reunir, mitjançant internet, una quantitat de doblers entre moltes persones per recolzar la seva iniciativa a canvi de qualque recompensa. Existeixen vàries plataformes de micromecenatge, entre les que destaquen Verkami, Goteo o totSuma. Gran part dels projectes que opten per aquest tipus de finançament són del món editorial (enregistraments de discs, edicions de llibres, rodatges de pel·lícules o documentals), però també hi podem trobar projectes de dret civil (querelles), de caire social (finançament esportiu), etc. Conec el seu funcionament: amb Menaix a Truà vam finançar l’enregistrament del disc “Guia de petits senyals”, ara fa dos anys. D’aquella experiència en destacaria dues coses: d’una banda, les sinèrgies que s’aconsegueixen entre creador i mecenes (fer partícep del teu projecte a qualcú extern és una molt bona manera de que hi empatitzi i conecti amb el cercle creatiu, habitualment molt reduït); d’altra banda, que projectes poc “comercials” (què és comercial i que no?), vegin la llum amb la tranquil·litat d’haver aconseguit els seus objectius econòmics, a més de l’enrenou que es crea al voltant del projecte. Aquests darrers casos són molt meritoris i per açò us n’explicaré un cas concret.

Fa uns dies vaig assistir a la projecció del documental “Hoy es primavera” de Nina da Lua i Àlvaro Sanz, del qual en sóc mecenes a través de la plataforma Verkami. Amb locució de la mateixa Nina de Lua i de The New Ramon i músiques d’Helena Miquel, Ferran Palau o Llúmia, entre d’altres, el documental ens relata un fet real: el diagnòstic d’un sarcoma d’Ewing a la cadera – càncer ossi – a Nina da Lua, la seva vivència i la posterior recuperació. Després del sotrac que suposa la mala notícia, la protagonista transforma la seva existència en un viatge interior de connexió amb la pròpia natura. Ho fa plantejant la dolència no com una malaltia sino com a una part integrant del seu propi esser. Nina da Lua ens proposa l’invers al que qualsevol altra persona en la seva situació faria: ademés de seguir radioteràpia i quimioteràpia, d’entrada arracona el concepte “lluitar contra” l’afecció que açò suposaria, ja que sdria com separar un tros del seu cos d’ella mateixa, i capgira el concepte “negatiu” del tumor, “convertint-lo” en el propi procès de sanació. I ho planteja de la següent manera: com que el càncer ha nascut des d’ella mateixa decideix no rebutjar-lo – perquè és part intrínseca del seu cos i del seu esperit – i ens ho explica artísticament amb la creació d’un vocabolari conceptual propi, un vocabolari positiu, no discriminatiu. Com deia abans, ho fa des de la perspectiva de l’art: defuig del morbo d’imatges explícites del tractament i incorpora imatges de les salvatges trobades amb la natura a Galícia, fins on van anar a rodar, esplèndidament recollides per l’ull d’Àlvaro Sanz, acompanyades de rellevants reflexions poètiques en veu alta. En definitiva, una experiència vital plena de pinzellades d’estima, subtilesa, sentiments, pors, metàfores… contantamb l’ART amb majúscules com a lenguatge, aquell que ens fa cavil·lar i pensar pel què estem veient. Mai hauria pensat que una petita inversió de doblers em retornés amb tants matisos diferents. Veure i sentir una dura experiència d’una altra manera. Potser l’ART ens ajuda a creure que les coses no són tan impossibles com ens pensem. És com el que li digué a la Nina el Marc, el seu fill de 3 anys, en plè hivern, mentre els metges dubtaven de la seva curació: “Mare, avui és primavera”.

 

Alvaro SanzcrowdfoundingGoteomenaix a truamicromecenatgeNina da LuaTotsumaverkami

Més opinions de Cris Juanico