Edició 3.674 (des del 27/09/2007)
Edició 3.674 (des del 27/09/2007)
toni iglésies

Ens creiem la realitat Nord Sud de Catalunya?

Toni Iglésies Trias Comunicador i publicitari 13/06/15

Des de fa anys, molts anys, el catalans del Sud i del Nord vivim dues realitats ben diferents. Els del Nord visiten el Sud gaudint de la gastronomia, el paisatge, la cultura, els festivals de música, la sanitat…Inverteixen en segones residències i realitzen shopping als comerços dels pobles i ciutats. Mentre els catalans del Sud, amb prou feines coneixen Perpinyà, el Rosselló, poblacions com Ceret, Prats de Molló, Colliure… És veritat que hi han hagut èpoques al llarg de la història recent que hem anat en massa al Nord, però ha estat per veure pel.lícules prohibides durant el franquisme, o per comprar en grans superfícies en moments que l’economia ha estat superior a la del Nord.

Hi ha col.lectius, persones i institucions, que hi aboquen moltes ganes i recursos a fer ponts i millorar aquesta relació.  Podem anomenar els projectes Pirinexus, Enllaç, les Jornades Transfrontereres, el Museu de l’Exili amb les seves exposicions i estudis, la Casa de la Generalitat a Perpinyà, les trobades entre les Cambres de Comerç i altres institucions econòmiques. Cal tenir present també la feina i els projectes que endeguen persones com Joan Lluís Lluís, Josep Puigvert, Eric Forcada, Eva Mesa, Oscar Jané, Esteve Valls, Jordi Font, Enric Pujol…i molts d’altres.

Tot i així per a molts catalans del Sud, el Nord encara és un territori i una gent desconeguda. Al Nord, diuen que hi havia una ciutat anomenada Mirmanda, prop del municipi rossellonès de Terrats, aquesta ciutat era més antiga que Barcelona, mossèn Cinto Verdaguer ja l’anomenà a Canigó.  Els nostres avantpassats vivien plegats; d’això només fa uns 350 anys. Quan el Tractat dels Pirineus va dividir entre dos estats, l’any 1659, els anomenats districtes dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, eren sis districtes: el de Perpinyà, el de Ceret, el de Prada, el del Ripollès, el de la Baixa Cerdanya i el de l’Alt Urgell.

Ara, d’un temps cap aquí, sembla que les necessitats dels dos costats del territori anomenat euroregió, necessitats tant econòmiques (obrir nous mercats)  com  culturals (aconseguir nous públics) ens tornen a unir superant barreres i estigmes de temps passats.

Només falta que ens ho creiem.

catalunyaEnric PujolEric ForcadaEsteve VallsEva MesaJoan Lluís LluísJordi FontJosep PuigvertMUMEoscar janeTransfronterer

Més opinions de Toni Iglésies Trias