Edició 4.096 (des del 27/09/2007)
Edició 4.096 (des del 27/09/2007)

El desert musical del gener

Cris Juanico Músic 23/01/14

Després de la tempesta, l’encalmada. I ho dic pensant en l’agonitzant sector discogràfic. Les moltes produccions musicals que apareixen com bolets a finals d’any per ser visibles al consumisme del Nadal, es tornen misèria just passat festes. Hi ha poques noves a sentir i ja pots anar cercant qualque espurna de genialitat, que probablement et sentiràs ben orfe de propostes. Segurament que tot té una explicació. El mes de gener és molt fluix en vendes. travessar el desert musical del gener és una muntanya, una llarga llista de costes i pendents amunt continuades de molt mal passar. Tots ho sabem, o com que açò és el què ens diuen, ens ho creim. La veritat és que són pocs els artistes (i menys encara les discogràfiques) que volen arriscar-se a treure a la lleugera la seva feina en unes dates en que el consum és el més baix de tot l’any, i encara més amb la crisi actual. Però no té per què ser així si creus que el que fas és de “llarg recorregut”. Avui parlaré del coratge de fer-ho i us en donaré un bon exemple.

Acaba de treure treball musical el bisbalenc Jaume Pla Mazoni, després de tres anys de silenci. Ho ha fet aquest 20 de gener. Es diu SACRIFIQUEU LA PRINCESA (Bankrobber 2014), i és un disc plè de bons moments musicals i de enginyós i fresc vocabulari. En aquest disc Mazoni aparca per un moment la guitarra, encara que no del tot. Un repte per ell, segons he llegit en una entrevista, i me’l ben crec. El so central del disc, a banda de la veu, són els teclats i sintetitzadors. També podrem escoltar-hi sons de corda petita. Les sonoritats més orgàniques prenen protagonisme i coloren les textures musicals més subtils. A més, amb les encertades lletres, Mazoni esdevé un colossal “joglador” de paraules (m’agrada aquesta paraula). Obre el disc Bosc cremat (“les espelmes moren per il·luminar”) i el tanca Som la carretera (“no som la cançó, nosaltres som el so”), i pel mig d’aquest personal viatge, gens costa amunt, ens trobem, entre altres: Un petó per cada cicatriu (“sincronitzant batecs”), el senzill La promesa (“sento cantar les granotes des del meu llit, anuncien la pluja que ha de venir. i els seus cants omplen la nit de veritats, de certeses mil·lenàries i ancestrals”), El crit (“el que és dintre de la llei en algun moment va estar prohibit”) o la divertida i incisiva A.I.L.O.D.I.U. (“voldria dir-te que t’estimo i t’odio”). El cert és que el risc a vegades esdevé oasi. En qualsevol desert sempre n’hi han d’oasis, però s’han de saber trobar. Jo ho he fet i us el recoman.

 

 

 

BankrobberDiscogràfiquesLa PrincesaMazoni

Més opinions de Cris Juanico