Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

Desobediència

Pau Vidal Escriptor i lingüista 16/10/14

Si els qui escriuen amb les vísceres s’aturessin a consultar el diccionari de tant en tant segurament s’estalviarien molta bilis i força ridícul (“los nacionalismos son el cáncer de Europa”: com vols que no se m’escapi el riure llegint coses així?). La desobediència, que ara els sembla el més anacrònic i antidemocràtic dels pecats civils, no solament és un terme que recorre de cap a cap la nostra història moral sinó que és de rabiosa actualitat.

D’entrada, obeir procedeix del verb oir, missaire entre els missaires: encara avui, tants segles després, els creients van a oir missa, l’única expressió en què encara podem sentir aquest fòssil aparent en format infinitiu. I dic aparent perquè en realitat la modernor més moderna està plena de fills seus que sentim cada dia amb la més gran naturalitat: els oients de la ràdio, les auditories a les empreses (aquí recuperant el format llatí original, audire, igual que a auditiu, audició o inaudit), els auditoris plens a vessar i, per damunt de tots, la sacrosanta audiència que mana sobre les graelles televisives (i també l’altra, la Nacional, la que mana en un altre terreny).

Amb aquest pedigrí es comprèn que l’obediència es transmeti gairebé per via genètica. Reforçada per quatre mastegots o cops de porra de l’autoritat si mai convé, no en va els adjectius que tradicionalment han acompanyat aquest substantiu han estat cega (la dels monjos i, més modernament, dels adeptes) i deguda (dels inferiors cap als superiors). A qui no li han ensenyat de nano que no s’ha de ser desobedient?

I això ens porta de pet al moll de l’os. Perquè la saviesa popular va acabar fent sinònim d’obeir el verb creure, que de fet sempre ha preponderat en el llenguatge col·loquial amb aquest significat: has de creure el mestre, sigues bon minyó i creu. La proximitat entre els dos sentits de creure és tan evident que la suspicàcia s’acaba fent certesa: religió i autoritat comparteixen una mateixa essència, fins al punt que no són gens infreqüents els malentesos entre les accepcions corresponents de creient (un terme entranyable per desfer-los, si mai us hi trobeu, és malcreient, sinònim de desobedient). La conclusió de la paràbola no necessita gaires explicacions: Madrid ens vol creients perquè Espanya no és un Estat sinó una religió i la Constitució la seva bíblia.

I per alegrar una mica tanta feixuguesa, un regalet final: l’adjectiu obeïdor, que es fa servir a la menorquina, igual que entenedor. Com a l’exemple del diccionari: ‘Una ordre injusta no és obeïdora’.

 

AMICopinióPau Vidal

Més opinions de Pau Vidal