Edició 3.674 (des del 27/09/2007)
Edició 3.674 (des del 27/09/2007)

Desafecció, règim (Vidal, i 2)

Pau Vidal Escriptor i lingüista 01/04/15

Quan fa uns quants anys l’expresident Montilla va començar a parlar de desafecció, confesso que vaig tenir un mig regirament de ventre, perquè la parauleta em va semblar horrible. En part perquè afecció sempre se m’ha entravessat (jo sóc més d’afició), i encara més perquè em semblava un d’aquests invents que els mitjans es treuen de la barretina (com ara les refotudes afectacions, exemple paradigmàtic de mot que fa tuf de laboratori, igual que habitatge o ciutadania). Devia ser aquesta ofuscació el que em va impedir de relacionar-lo amb un terme que havia tingut una vida esplendorosa durant el franquisme i que la transició va sebollir: desafecte. Ara el jutge Vidal l’ha desenterrat i jo que l’hi agraeixo, perquè desafecte (significat a part) és un participi culte de sòbria bellesa. Però sobretot perquè m’ha proporcionat l’excusa per capbussar-me en el verb fer, una inesgotable fàbrica de mots. Potser recordareu que altres vegades he destacat paraules molt productives perquè havien engendrat més de seixanta derivats (com ara full), però és que aquí som davant d’un fenomen: el llatí facere va generar una família, agafeu-vos fort, de 221 membres. Ara mateix no puc saber si és el terme més proficu de la llengua, però sí que puc donar una dada. Quan, per corregir castellanismes com ‘donar un petó’ o ‘una abraçada’ es diu que en català no donem sinó que fem, només cal veure la diferència: el verb donar, tan grandiloqüent com sembla, només té 23 derivats. 221 contra 23! I ni tan sols és un creador d’origen, perquè ell mateix és derivat (de dar).

La casualitat ha volgut que la tercera perla de la frase del jutge Vidal rebli aquest mateix clau: “M’han depurat per desafecte al règim”. Règim és molt més comú que els altres dos, però la gràcia que té, al meu entendre, és que prové d’un verb enganyós, regir. Podria semblar semi-culte i en canvi ha generat fills tan presents i tan quotidians com ara correcte i incorrecte, dirigir, direcció, directiu i director. I espera’t: també dret, adreça, dretà, rectificar, regidor… I encara: regió, rei (sí, tal com ho sentiu), regne, regla, regular… Fins a un total, i per això dic que és enganyós, de 198! Ja em dispensareu si aquest article avui sembla una sucursal del llibre Guinness, però la descoberta m’ha fet pensar en dues coses: una, que si és ver que les aparences enganyen, en matèria de llengua encara més. I dues, que poder hauríem de completar aquella frase sobre fer i donar: els catalans donem poc i fem i regim molt. No trobeu que és un bon auguri?

(AMIC)

GuinnesMontillaopinióPau Vidalprocès

Més opinions de Pau Vidal