Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

De Life is strange a Lost

Núria Martí Constans Professora i escriptora 06/08/15

M’explica un jove universitari l’expectació que genera el llançament del quart episodi de Life is strange, el videojoc interactiu on es pot anar enrere en el temps i les decisions que pren el jugador convertit en personatge afecten passat, present i futur. Resulta que la protagonista és Maxine Caulfield. D’entrada, la relació és inevitable: pretenia el creador de Maxine picar l’ullet als lectors de The catcher in the rye? És casualitat que Holden i Maxine comparteixin cognom? Potser l’artífex del joc és un admirador apassionat de Salinger. Em nego a creure que és pura coincidència, més sabent el plaer que suposa batejar un personatge fictici –un fill teu, vaja­– amb nom i cognoms gens gratuïts. És clar que, si no tenim fixació literària, bé podria ser fruit de qualsevol altra raó, des de la pura subjectivitat del gust fins al record del districte del mateix nom a Melbourne, Austràlia.

En fi, m’explica sobretot –el jove– la satisfacció de poder modificar allò que has decidit en pell del l’actor anant endarrere en el temps i també l’enorme hype (sense desil·lusió) que produeix la sèrie, o sigui el joc, que és com una sèrie perquè a l’instant recordo Lost (que també juga amb els salts en el temps) i em ve al cap l’addicció obsessiva i malaltissa que em van provocar les sis temporades (com a milions de telespectadors, de fet). Quan es van acabar, vaig caure en una depressió profunda, en un buit existencial total. Encara avui (al desè aniversari) tinc al cap l’illa, en Jacob, en Jack, en Sawyer, la Kate, en Ben, la Juliet,… I és que sentir-nos enganxats a la ficció és alhora plaer i tortura. Quina angoixa fins que no arriba una nova entrega i quin delit assaborir-ne després cada paraula, cada imatge, cada nou capítol! Sí, ens agrada viure l’emoció d’altres vides i ens deixem endur pels estímuls que satisfan el nostre cervell. Arribem fins i tot a sacrificar hores de son.

I és que una bona estructura de ficció enganxa. Un bon misteri enganxa. Uns personatges torturats, amb psicologia complexa, enganxen. Per sobre de tot, el joc amb la mort, enganxa. Perquè això és la vida, brother. Life is strange és una visual novel, una successora d’aquelles novel·les interactives on podies triar el final, que avui ja són autèntiques antigalles. No és l’única, per tant, que proporciona el plaer de ser Déu (el mateix plaer que sentim els qui escrivim, d’altra banda), perquè les visuals novels ja són un gènere. Però la particularitat d’aquesta aventura conversacional és que permet rebobinar el temps per arreglar allò que no satisfà de l’ara i aquí. És com si el jugador pogués ser espectador i creador suprem alhora. I per descomptat, això funciona. O sigui, it worked, que diria la Juliet.

Núria Martí Constans



Més opinions de Núria Martí Constans