Edició 4.096 (des del 27/09/2007)
Edició 4.096 (des del 27/09/2007)

Competències

Pau Vidal Escriptor i lingüista 20/11/14

Hi ha famílies i famílies. Al diccionari com a la vida. N’hi ha que són senzilles i segueixen el recte camí, com un xiprer, i n’hi ha de frondoses i anàrquiques com les branques d’un nesprer.

L’última ocurrència del noi Podemos, en canvi, m’ha fet pensar en una olivera. I no pas per l’edat venerable ans pel recargolament de les branques, com el d’aquella varietat siciliana tan contorta que en diuen olivera mora. Això que no tinguem competències per proclamar una DUI (ai, aquest humor hispànic tan transversal, que comparteixen rics i pobres, progres i fatxes…) no deixa de resultar simptomàtic, tenint en compte que competència és un terme que prové del verb petere, ‘adreçar-se, demanar’. Si hem d’entendre, en conseqüència, que és una mena de sol·licitud compartida, és inevitable interrogar-se: a qui sol·licitem? Al gran germà que magnànimament ens ho ha de concedir? O bé al poble que se suposa que és (ha ha, un altre acudit) el veritable sobirà? (Certament, i dispenseu-me l’excursus, la lògica unionista és de manicomi. No podeu tocar el dos perquè no teniu permís. I no teniu permís perquè no us el deixem demanar).

Deia de l’olivera perquè som davant d’un exemple immillorable que tot pot ser blanc i negre alhora, segons com t’ho vulguis mirar. La de petere és una de les famílies més contradictòries que he ensopegat. D’entrada, un dels deu fills que ha engendrat és ímpetu, terme que no pot deixar de fer-nos pensar en l’empenta i l’entusiasme gràcies als quals anem superant aquesta cínica falta de competència. Però un dels seus germans, de fet el més peculiar, és el verb apetir, sospitós de barbarisme i arraconat de la parla igual que els seus descendents apetit i apetitós (tal com ens revelava ja fa anys un altre gran irreverent, Rudolf Ortega, a Sense pèls a la llengua). L’única fulla d’aquesta branca que s’ha espolsat la (falsa) llufa de sobre és inapetent, un terme d’ús corrent en el camp mèdic (especialitats sexual i alimentària, sobretot) que, ves per on, és un mot de significatiu negatiu, tal com oportunament indica el prefix.

Però anem pels fills més rellevants. D’una banda tenim perpetu i la seva colla (perpetuar, perpetuació…), que introdueixen la noció temporal. Com si volguessin dir: “Aviam si ho arregleu d’una vegada, que si no això s’allargarà pels segles dels segles”, alhora que des de l’altra trinxera se suggereix la possibilitat que la inhabilitació del president (o la garjola, que és el que els agradaria a molts) sigui per sempre, a perpetuïtat.

9NopinióPau Vidalpresidentprocès

Més opinions de Pau Vidal