Edició 3.733 (des del 27/09/2007)
Edició 3.733 (des del 27/09/2007)

Caixa de resistència

Pau Vidal Escriptor i lingüista 22/05/17

A mesura que la cosa avança es van veient més clares les bastonades que arribaran, que esperem que no baixin del nivell metafòric. De fet ja n’han arribades, perquè a aquestes altures ja hem assistit a tota mena d’imputacions legals, judicis inclosos. I no fa ni un mes, arran de les sancions de l’Estat a Òmnium i l’ANC, vam disseccionar el mot multa, que si no és una bona bastonada ja m’explicareu què és.

En aquesta línia, doncs, l’última novetat encunyada és una expressió extreta del llenguatge més tradicionalment bèl·lic: no sé si el concepte de ‘caixa de resistència’ va aparèixer a la primera gran guerra, a la segona o a la civil, però en qualsevol cas va lligada a la solidaritat que s’estableix amb un col·lectiu ofegat per un poder militar, encara que posteriorment també ha estat adoptada pels entorns antisistema en ocasió de protestes o vagues. Agafant-la com a imatge de resposta popular a la campanya de força que apliquen els poders de l’Estat contra el sobiranisme, les dues entitats ajuden a dibuixar un perfil clar d’enfrontament gairebé cos a cos.

Resistir és un llibre obert: prové del verb llatí de la mateixa forma i significat i els escassos derivats que ha generat els podríeu llistar vosaltres mateixos per poc que us hi esforcéssiu: resistent, resistència i el més figurat irresistible. Un poc més específics són els substantius resistibilitat (que és una qualitat genèrica) i resistivitat (que pertant a l’àmbit de la física), així com l’adjectiu resistidor. I para de comptar.

Amb menys potència simbòlica (el concepte de resistència evoca immediatament idees d’heroïcitat, combat i superació), caixa en canvi és força més interessant des del punt de vista filològic. D’entrada, a tots ens mortifica una mica la diferència amb capsa (que, ves per on, n’és un derivat, i alhora, ironies del destí, el mot llatí del qual prové): a grans trets, la capsa ha de ser més petita (de llumins, de sabates, d’aquarel·les) i s’ha de poder tancar, mentre que la caixa, que sovint no es tanca (per exemple, la de fruita) ateny les dimensions més grosses. Entre els parents n’hi ha de diminutius (caixetí), d’augmentatius (caixó, caixot) i de compostos, com un sorprenent caixabanc (una mena de bagul) avançat a la publicitat financera moderna. Capsa també té els seus: càpsula i encapsular, per exemple.

Ara, el més significatiu de la família és sens dubte el verb encaixar, d’on prové el cèlebre encaix duranlleidista que ja es veu que ha acabat ben desencaixat. Fins a l’enfrontament quasi bèl·lic. (en col·laboració amb AMIC)

opinióPau Vidalreferendum

Més opinions de Pau Vidal