Edició 3.705 (des del 27/09/2007)
Edició 3.705 (des del 27/09/2007)

Amor i mort

Núria Martí Constans Professora i escriptora 05/11/14

Última nit d’aquest any que Violetta i Alfredo s’estimen al Liceu. No s’hi enamoraven des del 2002 i la representació d’aquesta Traviata actual suscita més comentaris que mai, en tant que vol ser més realista que mai i, com diu el director, David McVicar, sense “elements decoratius superflus, en una seqüència fosca d’espais petits i asfixiants”. El Gran Teatre és ple fins al galliner: tothom espera l’emoció. Perquè ha de ser això el que fa que, més de cent cinquanta anys després d’estrenar-se a Venècia, més de cent seixanta anys després que Dumas escrivís La Dama de les Camèlies, en la qual s’inspira l’òpera, aquesta història d’amor impossible continuï triomfant.

Busquem l’emoció en la ficció. Sense emoció, la literatura, el teatre, les arts no ens diuen res. I les històries dels amors no realitzats ens atrapen, ens emocionen. Si no, Baz Luhrmann no hauria dirigit Moulin Rouge el 2001 basant-se en la història de Violetta Valéry, en una cinta que també va generar opinions controvertides. Si no, (només per posar un altre exemple) una de les sagues novel·lesques dels darrers temps de més èxit entre el jovent hauria estat un fracàs: la clau del triomf de Crepuscle no rau en la qualitat literària, per descomptat, sinó en la impossibilitat de l’amor. El vampir i la noia s’estimen, però no pot ser.

Anem més enllà: busquem la passió en la ficció. I si és passió prohibida, millor. Tornem-hi: allò que no pot ser. Tot un seguit de dones adúlteres heroïnes de grans novel·les del XIX (clàssics llegits encara) ens ho demostren, com ara Anna Karènina o Emma Bovary. La rebel·lió, el pecat, el risc d’allò prohibit, la felicitat i la infelicitat sedueixen el lector, l’espectador, per més escàndol que hi hagi en el moment de la primera publicació (o representació). Un pecat que –a diferència de les heroïnes literàries del XX i sense altra sortida– aquestes dames van purgar amb la mort, a causa de les convencions de la societat l’època. La mort, que, per a lectors i escriptors, també atrau sempre.

L’ària (i tot l’acte, de fet) més aplaudits de La Traviata de McVicar van ser els últims, quan Violetta jeu al llit malalta i es lamenta, quan espera Alfredo, quan mor als seus braços. Devia ser per l’emoció que traspuava el cant i la veu en aquest espectacle líric que aplega unes quantes arts. Deu ser perquè encara, tal com diu el romanç tristanià, ens “plau de sentir un bell conte d’amor i de mort”.

 

escriptorslletresnúria martíopinióTraviata

Més opinions de Núria Martí Constans