Edició 4.097 (des del 27/09/2007)
Edició 4.097 (des del 27/09/2007)

75 anys després de la barbàrie

Jordi Font Agulló Director del Museu Memorial de l’Exili 16/06/14

Amb certesa hi ha una Figueres d’abans de la Guerra Civil i una altra ben diferent després del conflicte. El contrast és enorme. Resulta encara avui molt gratificant veure fotografies de la capital altempordanesa als anys trenta, en què l’impuls esperançat republicà i progressista es percep fins i tot en les expressions dels rostres dels retratats. En canvi, en examinar instantànies de l’hivern de 1939 ens trobem al davant d’un lloc que ha esdevingut fantasmagòric, com si l’infern es fes present a la terra. La desolació dels carrers buits de gent, la destrucció dels edificis, els vehicles i equipatges abandonats, tot plegat confegeix un escenari corprenedor. És el rastre ?i el rostre? de la barbàrie, l’evidència dels efectes catastròfics de la guerra moderna encarnats en els bombardeigs aeris sobre la població civil.

Malauradament, hem hagut d’esperar molt de temps per posar en evidència la magnitud de la catàstrofe que va assolar Figueres i altres indrets de la comarca a finals de gener i inicis de febrer de 1939. Les escomeses de l’Aviació Legionària italiana i de la Legió Còndor alemanya al servei de l’exèrcit rebel comandat pel general Franco eren el reflex de la perversió de la tècnica quan és utilitzada per a dur a terme objectius de caire criminal. A l’entorn de 400 víctimes mortals, un nombre desconegut de ferits i un percentatge elevadíssim d’edificis i infraestructures destruïts fou el balanç de l’aplicació sense escrúpols dels aleshores considerats moderns raids aeris. Un cop fatídic per aquella Figueres avançada i atrevida del primer terç del segle XX que no serà superat fins vàries dècades després. Tanmateix, malgrat la recuperació urbana i econòmica, sempre va romandre latent un trauma psicològic que afectava tant individualment com col·lectivament. Ara, 75 anys després, abans que sigui massa tard, resulta primordial destapar els silencis i fer públiques les experiències de qui va viure aquella tragèdia. Sens dubte, el treball de memòria és necessari perquè permet alliberar-nos dels fets opressius del passat i ajuda a enfortir la consciència democràtica del present. Els bombardeigs van deixar una petja traumàtica de la qual cal desempallegar-se. Parlar-ne i conèixer els fets ho poden fer possible. Aquesta és la tasca en la qual es proposen contribuir exposicions com Silencis (Museu de l’Empordà) o Catalunya Bombardejada (MUME). (Article publicat al setmanari Hora Nova, 27 de maig de 2014)

figueresguerra civilMUMEMuseu de l'Empordà

Més opinions de Jordi Font Agulló