Edició 4.094 (des del 27/09/2007)
Edició 4.094 (des del 27/09/2007)

Somriure

Pau Vidal Escriptor i lingüista 01/08/16

 
Ara que el CEO ha revelat que el suport a la independència torna a ser majoritari, escrutarem una mica aquest somriure amb què diuen que estem fent la revolució. No calen grans dots per endevinar que és un derivat de riure (concretament de subridere, com riure per sota. ‘Riure per sota el nas’, diem quan algú s’esforça per no esclafir la rialla). I ben mirat, no deixa de ser una sort que siguem, segons diu el lloc comú, escassos d’expressivitat, garrepes de l’emoció. Que no riem gaire estentòriament. Perquè si en comptes d’aquesta boca somrient a l’estil Muriel l’emblema hagués estat una de ben riallera, com n’hauríem dit? Revolució de les rialles? Revolució del riure? O revolució dels riures, tal com diuen en catanyol? (una novel·la de periodista avantguardista premiada de fresc no para d’escriure-ho així: “Se sentien uns riures molt forts”). Veient segons quins representants del poble, més aviat vénen ganes de dir-ne ‘revolució de per riure’.
    El parlant interferit està suplantant la genuïna “Quin riure!” pel calc repulsiu “Quina rissa!”. Una bona fórmula per recordar la traducció de “¡Qué risa!” fóra pensar precisament en somriure. Així, l’equivalència seria sonrisa-risa, somriure-riure: qué risaquin riure. És ver que en català també tenim la forma somrís (equivalent a sonrisa, souris o sorriso), però reduïda a un ús més aviat literari.
    Ara, podria ser que el riure i el somriure ja duguessin incorporat el germen de la confusió en sa pròpia etimologia. Una de les pífies més sonades de la història de la traducció la va cometre el corresponsal del TN a Roma quan, fa anys, explicava la història d’un programa de ràdio que una emissora s’havia empescat per superar l’atàvica confrontació entre nord i sud. Es tractava que napolitans i milanesos, llombards i sicilians, truquessin i enregistressin missatges d’amor i concòrdia mutus. Però el poble no sempre es comporta com cal, i al cap de poc el van clausurar “perchè”, deia la peça original, “la trasmissione è diventata un’enorme rissa”, és a dir, segons l’expert de TV3, “es va convertir en una gran riallada”. Un motiu un poc estrany per plegar, ben mirat. Si no fos que rissa vol dir ‘baralla, batussa’ (rialla en italià es diu risata). És a dir, que la cosa, contràriament al que va arribar als telespectadors catalans, va acabar com el rosari de l’aurora. Al periodista el va trair un calc inconscient de l’espanyol. Esperem que mai cap corresponsal estranger doni al seu país la notícia que la revolució dels somriures s’ha acabat així. (AMIC)

catalunyaindependènciaopinióPau Vidal

Més opinions de Pau Vidal