Edició 4.132 (des del 27/09/2007)
Edició 4.132 (des del 27/09/2007)
Titulars | dimarts, 1 juliol 2014

La mirada critica i indiscreta de Pep Iglésias a l’exposició Ja en tinc prou

Un audiovisual sobre la relació humana/ciutadana amb una escultura es l'eix de l'exposició. Fins el 22 de setembre a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt

Pep Iglésias manté, al llarg de deu anys, un diàleg fotogràfic, crític, indiscret, tafaner, veient com els ciutadans es relacionen amb l’art, amb l’escultura, una escultura relacionada amb la constitució, que també s’ha fet adulta, i per tant hauria de canviar, com va fer la Marianne francesa, aquella pagesa que al crit de llibertat, igualtat i fraternitat, interpretada pel dibuix d’en Pep Admetlla, s’aixecà, senyera amb ma en aquest cas, del lloc que ocupa l’escultura de bronze, que es va realitzar de l’única nena nascuda a Girona el 6 de desembre de 1978, dia que es va promulgar la primera constitució democràtica de l’Estat espanyol després del Franquisme. El projecte per reurbanitzar l’espai que actualment ocupa la plaça de la Constitució de Girona data de l’any 1982. Un any després, els responsables van demanar a l’escultor madrileny Francisco López que creés una escultura d’aquesta nena, Maria del Mar Cabeza Catalán, que llavors tenia quatre anys. El pas del temps i de les persones és allò que enregistra l’objectiu d’Iglésias. L’exposició s’inaugura aquest dimecres 2 de juliol de 2014 a les 11,30h.

La indiscreció del fotògraf

per Eudald Camps, crític d’art.

Té raó en Pep Iglésias (Girona, 1958) quan afirma que potser caldria desmitificar pel·lícules com la Finestra indiscreta de Hitchcock (en versió original no és «indiscreta» sinó una «rear window», és a dir, una «finestra posterior» o «secundària») o la genial Blow-up de Michelangelo Antonioni, films protagonitzats per fotògrafs crepusculars que mantenen, per les raons que sigui, una relació obsessiva amb l’ofici de mirar. «Són pel·lícules —aclareix Iglésias— que no ens parlen tant de la fotografia com de la nostra naturalesa visual i xafardera. Dir que la finestra d’un fotògraf és indiscreta em sembla una obvietat. Des de la discreció no és possible fer fotos: fer fotos és envair territoris aliens».

Poca broma: ho diu algú que, durant deu anys, es va dedicar a enregistrar una part de la vida que s’anava escolant sota la finestra del seu estudi —a banda d’habitatge i oficina— ubicat a la Plaça de la Constitució de Girona; ho diu algú, en definitiva, que ha vist com era possible viure de la mateixa obsessió que encadenava James Stewart a la finestra del seu apartament i, a l’extrem oposat, que ha constatat com aquesta mateixa possibilitat s’anava diluint a mesura que la digitalització del mitjà —i la seva consegüent democratització— en dinamitava la dimensió professional. Actualment, tothom és un reporter gràfic en potència.

Per això podem dir que Pep Iglésias és un paradigma: ho és en la mesura que la seva biografia serveix per explicar l’auge i el declivi d’una professió que sempre va tenir data de caducitat. Autodidacta —quelcom impensable en la societat híper reglada d’avui—, va viure l’edat d’or del fotoperiodisme gironí, a finals dels vuitanta i principis dels noranta, quan tots els mitjans —inclosos els més modestos— tenien el seu departament de fotografia que donava feina a una munió de professionals capaços, com afirma Iglésias, de convertir aquella «indiscreció crònica» en un valuós patrimoni visual que segueix contrastant amb les pèssimes instantànies que els redactors d’avui es veuen obligats a obtenir mentre fan els reportatges (que hauria estat de la història de la fotografia si James Agee i Walker Evans no haguessin pogut existir com a persones separades? Quin periodisme ens hauria llegat una premsa incapaç de diferenciar la informació visual de la textual o literària?).

Amb tot, Pep Iglésias no és un nostàlgic. La seva llarga trajectòria li ha permès ser cap de fotografia d’un diari (Andorra), treballar per prestigioses agències com Cover (absorbida per Getty Images, que controla el mercat global), fer de freelance i haver d’empassar-se «molts gripaus» o, en el millor dels casos, alliberar-se en projectes molt més creatius —o artístics, per més que l’etiqueta l’incomodi— com els deu volums que li va encarregar l’Associació de Comerciants del Centre de Girona o el llibre Projeccions. Interiors amb artista que donava visibilitat a una quarantena d’estudis d’artistes instal·lats a la província de Girona… Imatges, en darrera instància, que ens remeten a l’essència de la fotografia: com va deixar escrit Roland Barthes, instantànies com les que omplen el disc dur de l’ordinador de Pep Iglésias no ens parlen del passat ja que no hi ha res que sigui proustià en una foto. «L’efecte que produeixen en mi —explicava el francès— no és la restitució d’allò abolit (pel temps, per la distància), sinó el testimoni de que allò que veig ha sigut». I és que, a diferència per exemple de la pintura, que pot inventar realitats inexistents o redefinir-ne de noves, la fotografia manté una relació ineludible amb el seu referent espectral: ens diu que allò va estar efectivament davant de l’objectiu, encara que només fos durant un instant; ens parla de la realitat del passat; ens recorda, a cada moment, que portem la mort incorporada.

Però també la vida. Iglésias ens mostra el destil·lat de temps que va aconseguir realitzar des de la finestra indiscreta de casa seva. La gràcia d’aquest darrer episodi fotogràfic és que, per aconseguir-lo, tan sols va haver de mirar fixament una escultura de bronze: la resta, senzillament, acudia amb puntualitat a l’encontre de la seva càmera.

 

 

> Informació complementària

Eudald Campsfotografiales bernardesPep AdmetllaPep Iglésiasperiodisme

Música

Rep inspiració mirant el mar i transmet passió a cada una de les seves cançons

01/06/2018 07'52''
Escenaris

El Teatre de Salt obre noves funcions de L’Electe i el Mag Lari

03/01/2017
Música

Sara Terraza, la cantautora de 21 anys, que va destacar a l’Oh Happy Day

02/10/2017 04:44
Cinema

Denzel Washington obté una nova nominació als Oscars per la seva interpretació a ‘El vuelo (Flight)’

27/01/2013 02:30