Edició 3.290 (des del 27/09/2007)
Edició 3.290 (des del 27/09/2007)
Titulars | diumenge, 12 febrer 2012
La Fundació Suñol presenta l'exposició 'Escultura/objecte'

La Fundació Suñol presenta l’exposició ‘Escultura/objecte’

La mostra descobreix 36 peces excepcionals procedents de la col·lecció de Josep Suñol

Amb motiu del seu cinquè aniversari, la Fundació Suñol inaugura el 14 de febrer la primera de les activitats commemoratives que es realitzaran al llarg de 2012. L’exposició ‘Escultura/objecte’ descobreix 36 peces dels fons de la col·lecció Josep Suñol -algunes de les quals mai mostrades al públic- de 30 artistes internacionals, que van des de les primeres avantguardes fins a les propostes més atrevides dels noranta.

A diferència de les exposicions anteriors, la mostra que proposa ara la Fundació es basa intrínsecament en l’àmbit de les tres dimensions. Si el món de la pintura ha viscut una forta agitació durant el segle XX, no l’ha experimentat menys el de l’escultura, encara que sovint aquesta disciplina no hagi protagonitzat els grans “ismes” amb els quals s’han identificat les tendències de l’art dels últims cent anys.

L’objectiu és, d’una banda, fer una lectura de l’evolució de l’escultura al llarg del segle XX a través de la pròpia col·lecció i, de l’altra, posar de manifest la relació que existeix entre escultura i objecte, dos conceptes oposats i sinònims alhora, com s’explica en el text del catàleg de l’exposició. Tot i que la mostra s’ha fonamentat sobre el procés cronològic de l’escultura, els diferents àmbits no estan ordenats estrictament en un ordre temporal. Per contra, s’ha donat més importància a les complicitats que s’estableixen entre les obres, deixant de banda els anys que puguin separar-les. De la mateixa manera, es pretén posar en valor els criteris seguits a l’hora de crear una col·lecció des del rigor que ofereix el coneixement profund de la història contemporània de l’art, però també des de la intuïció del col·leccionista.

Una imponent obra de Chillida dóna la benvinguda al visitant. El treball expressiu amb la matèria, propi de l’artista basc, evidencia el que veurem en la resta de l’exposició: totes les peces que es mostren són un clar exemple d’una concepció molt “escultòrica”, en el sentit unívoc de treballar la matèria en el espai, vindicant el seu lloc. L’exposició continua amb tres sales dedicades a obres d’artistes d’arreu, des de les primeres avantguardes, amb Giacomo Balla com a principal representant, fins a propostes que arriben als anys setanta. Pablo Gargallo i Julio González constitueixen dos referents ineludibles de l’escultura d’avantguarda espanyola, així com Joan Miró, de qui podem admirar un bronze de petit format, es tracta d’una peça més tardana que les anteriors, però també essencial. Les obres d’Alberto Giacometti, Jean Arp, Lucio Fontana i Alexander Calder són testimonis de l’eclecticisme que va marcar l’escultura internacional durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Cronològicament descontextualitzada, encara que molt propera conceptualment a les obres que l’acompanyen, s’exposa una peça feta de canya de bambú, de l’artista català Moisès Villèlia, amb la qual ret homenatge al seu admirat Giacometti.

El segon bloc de l’exposició està focalitzat sobretot en els anys vuitanta i noranta. En una de les sales es mostra l’obra de dos artistes fonamentals dels vuitanta, com són Susana Solano i Jaume Plensa, al costat de dos dels seus referents més directes, Miquel Navarro i Sergi Aguilar, que havien ja iniciat el seu recorregut artístic en la dècada anterior. Una altra sala està dedicada a un conjunt d’obres realitzades entre les dècades dels vuitanta i els noranta, amb algunes excepcions com les de Zush (1964), Jaume Xifra o Claudio Bravo (1974). El denominador comú d’aquestes peces és la seva vinculació amb el món que ens envolta i amb els objectes quotidians, dos conceptes molt relacionats amb la ideologia que va motivar als joves artistes britànics dels anys vuitanta. Tom Carr, Jordi Colomer, Pep Duran, Joan Rom, Bill Culbert, Jaume Barrera, Tonet Amorós, Elisabeth Ballet i Jordi Sabaté són els autors que exposen en aquest context.

Finalment, Manolo Valdés i Joan Cardells comparteixen una sala que ens remet a la tradició antropomòrfica de l’escultura. Joan Cardells amb un tors realitzat amb material d’un sol ús, fent referència al caos consumista en què s’estava endinsant el món a les portes dels vuitanta. Per la seva banda, Manolo Valdés recrea una Menina, seguint la línia artística i socialment crítica iniciada en l’època en que va fundar l’Equip Crònica.

No és habitual gaudir d’una bona col·lecció privada d’escultura, i encara menys si situem els seus inicis als anys 70, un moment de gran convulsió cultural. Tots els autors inclosos i les obres que conformen aquesta mostra, tant per la pulsió de l’artista, pel seu encaix històric, com per la sensibilitat del col·leccionista, són un referent notori dels principals corrents artístics desenvolupats des de 1915 fins a 1997.

> Informació complementària