Edició 3.650 (des del 27/09/2007)
Edició 3.650 (des del 27/09/2007)
Televisió | dimarts, 16 juny 2009
SiesTV a Twitter

?El futur que desitjo és no jubilar-me mai?

Jordi Amagat i el teatre de la memòria

Jordi Amagat insisteix en el fet de no formar part de cap tendència ni escola. I és que el gironí, al llarg de més de vint-i-cinc anys ha fet de la mateixa pràctica pictòrica tota una declaració de principis que té el seu argument més destacat en el treball lent i acurat.

Ricard Planas, director de la revista Bonart, entrevista Jordi Amagat al seu estudi.

Veure exposició

Comentar ( ) directorteatretreball

Jordi Amagat

Jordi Amagat i el teatre de la memòria

Què tenen en comú Uccello, Mantegna, Brueghel, Goya, Daumier, Balthus, Chirico, Ernst o, per què no, el jove Piers Veness? Doncs no massa res, a banda de pertànyer a aquesta enumeració arbitrària que ens acabem d?inventar i al fet que la seva obra pictòrica es basa sempre i en tots els casos en un gust indissimulat per la forma i les seves possibilitats expressives. És a dir: ni figuratius ni abstractes, ni geomètrics ni orgànics, ni coloristes ni monocroms, ni realistes ni metafísics o surrealistes... Simplement tot plegat: la seva mirada, com la de tants altres (l?enumeració podria ser llarguíssima) es recolza invariablement en un tipus de representació pictòrica que es desplega davant nostre com una mena de teatre de la memòria escenificat per una multiplicitat de volums, formes i colors, que s?articulen gràcies a l?autarquia dels móns proposats. Per això Jordi Amagat, malgrat insisteixi en el fet de no formar part de cap tendència ni escola, és un sòlid candidat per ingressar en aquest diccionari d?artistes que ben bé podria haver estat dissenyat pel John Wilkins de Borges.

I és que el gironí satisfà amb escreix les tres característiques bàsiques que calen per formar part del club. En primer lloc, la fidelitat al mitjà: al llarg de més de vint-i-cinc anys Amagat ha fet de la mateixa pràctica pictòrica tota una declaració de principis que té el seu argument més destacat en el treball lent i acurat. No cal dir que avui dia, immergits en la velocitat del mercat (que tan pot ser el mercat de la cultura, com el dels diners, o el de les relacions afectives, tan s?hi val), la dedicació meticulosa a la pintura és una forma de coneixement i, en definitiva, una pràctica que ratlla la dissidència. En segon lloc, la vinculació amb la història: els treballs d?Amagat només poden ser llegits correctament si hom té en compte un substrat mitològic i una memòria visual que s?actualitza lliurement en cada una de les obres finalitzades. Una altra forma de dissidència: vindicar el passat per rehabilitar el present i fer possible el futur. I, en tercer lloc, el retorn a la presentació autònoma: les pintures d?Amagat només es deuen a elles mateixes. O dit d?una altra manera: la seva existència és el resultat d?una suma d?estratègies eminentment formals que hom ha de poder llegir sense haver de recórrer a elements externs a la pròpia obra. Conèixer les filiacions de l?artista no ha de derivar en el fàcil joc de les analogies: del què es tracta és de recuperar aquell gust per la pintura que, com dèiem, comparteixen autors de totes les èpoques, estils i formats; visitants nocturns que veuen la llum, com a presència silenciosa, en cada una de les obres de Jordi Amagat.