Edició 3.285 (des del 27/09/2007)
Edició 3.285 (des del 27/09/2007)
Titulars | dissabte, 18 gener 2014
sies.tvmume.carrascoiformiguera

El MUME acull l’exposició “Una vida per la llibertat” sobre Manuel Carrasco i Formiguera

L'exposició mostra un homenatge i record al polític democratacristià, defensor dels drets humans i de la llibertat del seu país

Manuel Carrasco i Formiguera va néixer a Barcelona el 3 d’abril de 1890. Va estudiar amb els jesuïtes i es va llicenciar en Dret i en Filosofia i Lletres. Als 25 anys es va casar amb Pilar Azemar i Puig de la Bellacasa i van tenir vuit fills. Va ser diputat a Corts per Acció Catalana a Madrid quan tenia 41 anys. Anteriorment, durant la dictadura de Primo de Rivera havia estat perseguit i empresonat. De fortes conviccions democràtiques i liberals, i atesa la seva profunda religiositat, sempre es va esforçar a conciliar els ideals republicans amb els valors cristians. El seu compromís republicà ja s’havia manifestat en la seva participació en el pacte de Sant Sebastià l’agost de 1930 per enderrocar la monarquia i instaurar la república. Després de la proclamació de la II Républica i la instauració de la Generalitat, va ser nomenat conseller en el govern encapçalat pel president Francesc Macià. El 1932, els desacords al voltant de la qüestió religiosa el portaren a deixar Acció Catalana i a ingresar a Unió Democràtica de Catalunya, una formació política democratacristiana i catalanista que s’acabava de constituir on hi esdevindrà un dels seus màxims líders.

Després del sollevament militar del 18-19 de juliol de 1936, Carrasco i el seu partit, Unió Democràtica, es van alinear al costat del govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys. La situació de desgavell provocada per la rebel·lió militar va tenir com a conseqüència la pèrdua del control de l’ordre públic per part de la Generalitat. L’estiu i la tardor de 1936 grups vinculats a les forces polítiques i sindicals partidàries de la revolució social controlaven el carrer i es va produir una onada de violència política i de persecució anticlerical. Manuel Carrasco i Formiguera, empleat a la Generalitat i tot i el seu compromís amb les institucions republicanes, per als anarquistes (CNT-FAI) fou considerat un enemic arran de la seva defensa del catolicisme i la condema de la persecució religiosa, cosa que el va situar en el punt de mira de les patrulles revolucionàries i fou amenaçat de mort. La Generalitat, impotent per garantir la seva seguretat, li va proposar un càrrec a l’exterior de Catalunya, una mena d’exili enmig de la guerra. No va acceptar anar a França i finalment va optar per ser el representant de la Generalitat al País Basc. Dos mesos després de la seva estada a Bilbao, va retornar a Barcelona a recollir la familia. No sense dificultats, el febrer de 1937 va aconseguir reunir la familia a Perpinyà i tots plegats es van desplaçar fins a Baiona amb l’esperança de traslladar-se en vaixell a Bilbao.

El 4 de març de 1937, Manuel Carrasco i Formiguera i familia van emprendre la travessia en el vaixell-correu Galdames. El que havia de ser un curt trajecte fou interromput per la marina franquista i l’embarcació va ser capturada i traslladada al port de Pasajes. Al port d’aquesta localitat, la Guàrdia Civil ja esperava Carrasco i fou fet presoner juntament amb els membres de la seva familia. Viuran realment una situació dramàtica ja que foren separats sense contemplacions. La família va ser dispersada en quatre presons diferents. Manuel Carrasco va ser internat a la presó provincial de Burgos, alguns dels fills a l’asil de Sant Sebastià, altres a una presó de dones de Pasajes i l’esposa, la filla petita i la dida anaren a parar a la presó de dones de Burgos. Finalment, després de quatre mesos, l’agost de 1937, la seva dona i fills van ser intercanviats per altres presoners que estaven detinguts a la rereguarda republicana. Tot seguit, ja alliberats, van emprendre el camí de l’exili cap a Paris on s’hi van estar fins a l’ocupació alemanya.

Sol a Burgos, Carrasco continuarà internat al penal en unes condicions extremes. El mateix mes d’agost de 1937 el tribunal militar jutjarà Carrasco i li obrirà la Causa Sumaríssima 477. En les seves declaracions es va mantenir determinat a defensar el dret de l’autodeterminació i la llibertat dels pobles. El tribunal militar va considerar Carrasco “Un dirigente separatista, en íntimo contubernio con comunistas, anarquistas y masones. Y en la nueva España, Una, Grande, Libre y Justa no caben los insensatos que quieren desmembrar…”, i la sentència serà la pena de mort. El més paradoxal de la sentència és que Carrasco és acusat de fets – asesinatos, desórdenes, saqueos, destrucciones, incendios y demás hechos cometidos por los rebeldes- que justamente ell n’havia estat una víctima i que l’havien obligat a marxar de Catalunya. El judici va ser una paròdia, com era habitual en el bàndol franquista, i va ser condemnat sense cap mena de prova. Malgrat les nombroses gestions que es van fer per salvar-li la vida, després de sis mesos d’espera, el 9 d’abril de 1938 va ser executat. Pocs segons abans de morir va expresar en veu alta “Visca Catalunya lliure!” i Jesús, Jesús!”. Tenia 48 anys.

Per als rebels del juliol de 1936, Manuel Carrasco i Formiguera era un simbol de l’antiEspanya. Malgrat la seva identificació amb el catolicisme, el seu nacionalisme català i les seves conviccions democràtiques i republicanes foren imperdonables per al monolitisme i la intolerància que regia la ja, aleshores, naixent dictadura franquista. Josep Maria Trias Peix en una carta a Ventura Gassol, del 9 d’abril de 1963, el definia així:“Ell, l’home de les solucions d’harmonia; ell, per excel·lència l’home de pau; ell, l’antiviolent autèntic per convicció espiritual i per cultura humanística; ell, ambaixador d’un poble pacífic prop d’un poble pacífic; un ambaixador afusellat…; ni Hitler s’ha atrevit a tant” (Benet,2009, p.185). Per contra, un dominic franquista va deixar escrits aquests mots: “Carrasco Formiguera murió gustoso lo consigno, como buen católico, más gritando ¡Viva Cataluña libre!, con lo que vino a confirmar que la sentencia estaba bien fundada en derecho” (Benet, 2009, p.141). Sens dubte, un comentari d’una crueltat i fredor esfereïdores que no es fonamenta en cap base jurídica. Es va tractar d’un assassinat polític d’un democràta catalanista, a qui els suposats defensors del catolicisme no li van tenir en compte la seva sincera religiositat. Tal com es recull al text de presentació de l’exposició: “Manuel Carrasco i Formiguera va dedicar la vida a l’objectiu del recobrament absolut dels drets nacionals de Catalunya, fins aconseguir la independència; i a lasalvaguarda dels valors cristians, de la justícia social i del sistema democràtic. La lluita pels grans ideals de pàtria, llibertat i fe li va causar tres consells de guerra, dues denúncies militars, una sanció governativa i una sentència a mort”.

> Informació complementària

barcelonaDrets HumansGuerra civil EspanyolaManuel Carrasco i FormigueraMuseu Memorial de L'ExiliUna vida per la llibertat