Edició 3.288 (des del 27/09/2007)
Edició 3.288 (des del 27/09/2007)
Titulars | dijous, 31 octubre 2013
afterplay-1

Afterplay es representa al Teatre Lliure després de ser nominat als Butaca com a millor espectacle de petit format

Fina Rius ha estat igualment nominada pel seu paper de Sònia Serebriakova, de L’Oncle Vània

Després de l’èxit d’Afterplay la temporada passada a la Sala Àtrium, el text de l’irlandès Brian Friel, -un dels dramaturgs contemporanis més destacats del seu país i arreu del món-, s’instal·la a l’Espai Lliure. El muntatge està dirigit per Imma Colomer, coneguda pel gran públic en la seva faceta com a actriu, i interpretat per Fina Rius i Toni Sevilla. Aquest últim agafa el relleu de Pep Ferrer per donar vida, al costat de Rius, a la trobada fortuïta de dos personatges que ja havien existit per separat en dues obres de l’autor rus Anton Txèkhov: Andrei Pozorov, el germà indecís de Les tres germanes, i Sònia Serebriakova, neboda de L’Oncle Vània. Aquesta proposta, un projecte de Fina Rius i Imma Colomer produït per Mola Produccions, en coproducció del CAET, es podrà veure a l’Espai Lliure del 31 d’octubre al 17 de novembre, després del seu pas el mesos de març i abril per la Sala Àtrium.

 

Una trobada fortuïta que ho pot canviar tot

Afterplay és, en definitiva, una dissecció subtil i profunda de la coincidència dels dos personatges en un espai, i el seu viatge interior; una reflexió sobre com la casualitat d’un encontre ens pot conduir a fer un gran canvi en la nostra vida. Andrei i Sònia es troben uns vint anys després que les seves vides de ficció acabessin. Naturalment, no poden escapar dels seus orígens. Una part d’Andrei és encara aquell noi solitari, confús, sense mare, criat en una remota ciutat de províncies per un pare dominant i amb tres germanes inquietes. Sònia encara lluita per una finca amb problemes i continua profundament enamorada del metge del poble com ho estava fa tants anys. Però durant els 20 anys que han passat des de llavors, l’un i l’altra han viscut noves experiències. I són precisament aquestes vivències les que interessen Brian Friel. Què podien haver viscut en aquest lapse de temps i com podien encaixar-les i ajustar-les a les seves vides prèvies?

Així planteja l’autor aquest text de substrat agredolç però amb tocs d’humor en el qual queda palesa la dolorosa recança d’una vida mal viscuda i, alhora, la por a mostrar-se, a sincerar-se, a reconèixer els propis fracassos. Ho anirem descobrint a través de la conversa entre Andrei i Sònia, cortès i mesurada al principi, que gràcies a la familiaritat i al vodka va guanyant en franquesa.

Sobre el fet que Txèkhov és qui porta la veritable veu cantant de l’obra, Friel assegura: “Jo en sóc alguna cosa menys que un pare, però sé que en sóc alguna cosa més que un pare adoptiu. Potser vindria a ser com un padrí que es pren la seva responsabilitat seriosament. I així, quan penso en la complexa vida que Anton Txèkhov va inspirar en Sònia i Andrei fa cent anys, crec que aquella vida pot ser continuada en aquesta existència allargada, sempre i quan els dos personatges es mantinguin fidels al que eren i d’allà on vénen. Això significa que el padrí ha d’estar sempre alerta a les intencions del primer creador dels personatges”.